Moments d’epifania
L’actualitat, del tot imprevisible aquests dies, ens està oferint curiosos moments d’epifania. Aquesta paraula que prové del grec epiphaneia, significa mostrar-se, aparèixer, i tot i que s’acostuma a emprar en un sentit religiós també es pot referir a qualsevol element que es manifesta de forma sobtada. La primera d’aquestes revelacions és la que ens assenyala el sociòleg i filòsof francès Bruno Latour quan reflexiona sobre la crisi actual posant en relleu el descobriment, o la comprovació, del fet que l’ordre mundial no és inamovible, sinó que posseeix plasticitat, cosa que s’havia vingut negant rotundament, sobretot a l’hora de rebatre les demandes del sector de l’ecologia.
Latour és professor emèrit de Sciences Po, doctor honoris causa per set universitats tant d’Europa com del Canadà, premi Holberg del 2013, l’equivalent al premi Nobel en ciències socials i humanitats. Aquest teòric ens recorda que el denominat tren del progrés, amb la seva pretesa força irreversible deguda a la globalització, era, segons deien, impossible d’aturar, i ara hem vist però com només cal accionar la palanca de la voluntat. Segons les seves pròpies paraules aquesta crisi pandèmica global és un assaig general per a la propera, que es preveu tindrà a veure amb l’emergència climàtica.
L’autor la descriu textualment com aquella en què la reorientació de condicions de vida es plantejarà a tothom i per a tots els detalls de la vida quotidiana. I ens convida a començar a fer els nostres deures, aprofitant l’ocasió per a reflexionar durant aquest període d’alentiment. Ens aconsella meditar en els models de gestió per no tornar al motlle anterior sense haver-nos qüestionat abans un seguit de temes referents al medi ambient, la sostenibilitat o bé la globalització. I com a colofó subratlla que no es tracta de modificar o retornar a un sistema determinat de producció sinó de renunciar a la producció com a principi fonamental de la nostra relació al món.
I deixant ja de banda les teories de Latour passem al següent moment d’epifania, el que resideix en la comprovació de l’exhauriment de la política tal com l’entenem, situació que encoratjaria un sistema en què els sectors bàsics de sanitat, medi ambient, educació i cultura, àmbits que necessiten polítiques a llarg terme, haurien de ser blindats més enllà dels interessos electoralistes de partits. Aquests darrers normalment acaben usant aquests àmbits sensibles com a armes llancívoles contra els rivals, potser ha arribat l’hora de garantir el benestar real de les persones sense aplicar un biaix ideològic que acaba sovint provocant un efecte de terra cremada.
L’altre moment d’epifania, amb això sí, la seva dosi extra d’espant, sorgeix d’una imatge del foto-periodista Seth Herald per a l’agència Reuters que la setmana passada va fer la volta al món: en ella s’hi veuen sis manifestants fortament armats a l’interior del Capitoli de Michigan, Estats Units. Aquests manifestants reclamaven l’aixecament del confinament i alguns duien parafernàlia del president Trump, el seu heroi. Aquesta imatge referma la urgència d’aprofundir en la lectura dels molts estudis que es fan entorn del capitalisme. Alguns d’ells s’inspiren en les teories de fa uns anys de l’antropòleg Ernest Becker, aquest veia en aquest sistema una negació del determinisme de la natura i de les limitacions animals. Amb aquests tres moments d’epifania el debat i la corresponent controvèrsia estan servits. Intuïm però que tots tres d’alguna forma es troben lligats d’un insondable i llarg fil invisible i que, ens agradi o no, ens queden per viure encara moltes més epifanies.