Aparentar. Per què ho fem?
Viure d’aparences, és no viure la teva pròpia vida i hi ha dues respostes per a aquest comportament. Una és l’obtenció de satisfacció personal i l’altra, és la no acceptació de la condició personal. En la segona resposta entren en joc les frustracions, pors i desitjos no satisfets. Les ganes de satisfer-los és la motivació que empeny a l’acció. És la necessitat de pertànyer a un grup o estereotip per formar o mantenir un mínim de relacions interpersonals. La privació d’aquestes relacions pot ser causa de greus trastorns psicològics. El problema és que no és real, sinó, imaginari. És una necessitat autoimposada i consegüentment, no té via de fuita. En qualsevol necessitat bàsica, una vegada coberta, l’organisme es relaxa. Imagina que estàs en un el teu cotxe, enmig d’un embús i arribes tard al treball, t’enfureixes i claxones. Perquè el fet de claxonar et relaxa. És la teva via de fuita.
Qualsevol necessitat bàsica que ens sorgeixi, té aquesta via. D’aquí la importància de satisfer-les. Si es descuren, l’organisme cau malalt. Apareixen l’ansietat i la depressió. El problema real d’aparentar, és que arriba un moment en què l’organisme s’ho creu i converteix les deficiències d’aquesta necessitat en els mateixos símptomes que les reals. La persona cau malalta si no les cobreix. El sentiment de solitud i d’inferioritat és tan gran que si no et presten atenció no ho suportes. No tens en compte que la felicitat de la persona o estereotip al qual intentes imitar està en el seu interior i es reflecteix en el seu exterior, no al revés. No és semblar, és ser. És com el nen que es disfressa de Superman pensant que així serà invencible i atraurà a totes les noies. És una forma de vida. Ser el que no ets.
No obstant això, la primera resposta, obtenir una satisfacció personal està limitada en el temps. És la que fem servir la majoria d’entre nosaltres, quan tenim un objectiu en concret. Com pot conquistar a algú o aconseguir un treball. Una vegada aconseguit ens relaxem.
Perquè ho entenguis millor et poso l’exemple del carnaval. És una època de l’any on ningú és qui diu ser. Durant uns dies pots evadir-te dels teus problemes i viure sent qui desitges ser. Des de la persona més adinerada del món fins a la més pobra. També pots ser del sexe contrari o fins i tot, fingir que tens poders sobrenaturals. La societat no et jutjarà, són dies de ser una altra persona. Per això mateix està limitada en el temps. Per a no perjudicar-nos ni mentalment, ni econòmicament. Portar un estil de vida que no és el nostre comporta un gran sacrifici. Donant com a resultat al malestar per por de ser descoberts.
Aparentar és amb freqüència una manera de buscar ser destacat pel superficial. Es tria una màscara per a enganyar als altres i al final, se la creu un mateix. Es prefereix estar en manera semblar, abans que en manera ser. Aquest últim requereix tenir. Si tens molts diners, ets adinerat i si tens educació, ets educat. No és bidireccional. Si no tens, no pots oferir. D’aquí les frustracions de la manera semblar, estan buides de contingut, tot és façana. Tenir un cotxe car, no significa ser adinerat com tampoc ho és vestir amb roba de marca. Aparentar és no acceptar el teu estatus social. És voler estar per sobre d’ell, sense fer l’esforç que això requereix.
La base de la felicitat és fer el que vols. Per consegüent, si aparentes, hauries de ser feliç. Se suposa que actues per plaer, fas el que vols. Lamentablement no sempre és així, a vegades és per enveja. És la pitjor manera d’actuar perquè entres en un món ple de frustracions. És una enveja antinatural, enveges una forma de vida social, no a la persona. Tots sentim enveja en algun moment de la nostra vida però, és que en la seva justa mesura és bona. Ens serveix de motivació per a aconseguir el mateix que té el veí, però sense menyspreant-lo. Ens farà pensar què puc fer per a tenir el mateix que ell?
En les aparences, entra en conflicte el jo real amb el jo ideal. És la diferència entre el que som i el que ens agradaria ser. Com més distància hi ha entre tots dos, major és el malestar generat.
El jo real és la percepció que tenim de nosaltres mateix. Lamentablement, està condicionada per l’autoestima que tenim. Si és baixa ens fixem més en les mancances que en les virtuts. Per la seva banda, el jo ideal inclou totes les nostres aspiracions: ser ric, famós, maco, atleta, intel·ligent, elegant, etc. La manera de pensar segueix una lògica influenciada per les creences de cadascun. Sóc ric, llavors sóc maco i faig el que vull. La por a no agradar als altres provoca que em comporti d’una manera diferent de com sóc en realitat. Demostra un grau bastant alt de superficialitat i falta d’identitat.
La persona amb baixa autoestima se sent sola o rebutjada i s’inventa un personatge social amb aquestes característiques que anhela. Creu que no serà rebutjada pels altres. Igualment, està convençuda que atraurà el benestar. Vol pertànyer a un determinat grup de manera forçada. Fent tot el possible a semblar-se als membres d’aquest, per a ser acceptada. Fins i tot a vegades la persona envejosa té un estatus social més elevat que l’envejada o té més possessions materials. Amb això queda demostrat que tant els afalacs rebuts com les possessions materials, si no es té una bona autoestima, no serveixen de gran cosa.