L'exclusió, una patent de cors
La problemàtica sòciolaboral, en l'àmbit de l'economia privada, ve definida per una clàssica conflictivitat econòmica, i en el cas del nostre país, possibilitada per l'empara d'una legislació, promoguda per la patronal i l'oligarquia (amb poder desmesurat) que la imposa al seu interès, sobre el grup social majoritari, els treballadors i les treballadores, subjugant-les i humiliant-les.
A Andorra, qualsevol reivindicació laboral, individual o col·lectiva, professional o sindical, s'enfronta a l'acció repressiva de la patronal (minories privilegiades i sectàries), que no es priva d'utilitzar L'ACOMIADAMENT LLIURE (no causal). Això provoca entre la classe treballadora POR: a la inseguretat laboral, sense poder defensar els seus drets i denunciar l'explotació no visible, sense justícia resolutiva i eficaç, sense prestacions socials, perdent poder adquisitiu, abocats a la pobresa i els deutes, al desemparament del dret sanitari, sense llibertat sindical ni negociació col·lectiva, sense garanties perquè sigui viable la igualtat. Les condicions i tractes laborals les imposen els patrons. Impunement, perquè ho poden fer i res els hi ho impedeix.
La llei no pot limitar el dret. No es pot fixar en cap norma alguna condició que desvirtuï l'exercici del dret i equivalgui a prohibir-lo, impedir-ho, limitar-lo o ser exclusiu per a una minoria i EXCLOENT PER A UNA MAJORIA. Els drets no garantits no es poden exercir per tots, amb la llibertat i la voluntat que es requereix.
Andorra, com a teòric estat de dret, democràtic i social, no admet, per compromís, els convenis i tractats internacionals sobre els drets de la persona, perquè significaria la llibertat sindical pels nostres treballadors i el fi de la tirania laboral. Veurem, si s’agreugen les condicions laborals o de supervivència (abans que s’esgotin els estalvis), un èxode massiu de treballadors i treballadores.
La patronal d'Andorra haurà de buscar contractacions, directament, d'on els hi sigui més rendible, sense el coneixement, la participació i la col·laboració dels serveis socials, públics, els Ministeris i els sindicats dels països d'origen, principalment de territori extracomunitari, perquè accepten condicions laborals inferiors i precàries.
Però, en la seva condició de temporers, ja s'han adonat, enguany, del maltractament patit, fins i tot a nivell de país (no reben una solució, àgil i reparable, a les 2 estafes i enganys dels patrons, que se saben impunes). La crua realitat reflecteix la EXCLUSIÓ. Hi ha una qüestió alarmant. En l’actual crisi, el Govern ens dona a entendre que es preocupa per tots els ciutadans, de les treballadores i els treballadors de l'àmbit de l'economia privada en concret, baladrejant mesures de caràcter socioeconòmic (convingudes amb la patronal, sinó, no,) amb paraules i decisions, “ambigües”, d’ajudes socilaborals i econòmiques (ja vindran les dificultats burocràtiques i tècniques per a accedir-hi), on molts es veuran EXCLOSOS.
A corre-cuita. La urgència estreny i la imatge s'ha de mantenir. La part treballadora no participa. ESTÀ EXCLOSA. Ja ens tenen acostumats a les contradiccions i les falses veritats governamentals. Però com promouran les mesures d'ajuda a la ciutadania, si no hi ha erari públic i estem amb deute públic? Quina es la quantitat de deute i en quin any es va iniciar? El Govern ens voldrà fer pagar el cost d’aquesta crisis, o ens voldrà fer pagar el deute acumulat durant dècades?
Una minoria s'ha quedat la riquesa generada al nostre país i l'ha tret fora. Som un Estat pobre i endeutat, en mans de rics. Considerem que el grup social de treballadors i treballadores de l'àmbit laboral privat, ha estat una majoria EXCLOSA de qualsevol mena de participació. En no existir sindicats dels diferents sectors del món laboral privat, no poden tenir presència legítima.
Qualsevol intent de representar-los, (i menys si és amb el beneplàcit del Govern o la patronal, perquè seria còmode per a aquests) seria usurpar i suplantar la representativitat i els interessos d’aquells, perquè significaria voler fer-ho tot per les treballadores i els treballadors, però SENSE ELLES I ELLS (tot pel poble però sense el poble). Ha vint-i-set (27) anys d’emprovada la Constitució, no existeix la llibertat sindical per a tots. I és que, o ha fallat la solidaritat i germanor obrera i sindical, o s'ha generat la convicció que les majories no tenen drets. Mantenir la representació minoritària i EXCLUSIVA d'un dret, significa EXCLOURE a la majoria.
La EXCLUSIVITAT ÉS UNA “PATENT DE CORS”. I això no és un valor democràtic.