Globalització holística
De totes les crisis mundials, que la majoria de ciutadans ens podíem imaginar com a més imminent, la sanitària, segurament, no era la més ben situada dins de les possibles. Altrament a la crisi climàtica, la dels refugiats i l’emigració, l’energètica, l’econòmica, la de la globalització, la robòtica, la financera, la manca d’aliments, la manca d’aigua, la confrontació bèl·lica, la comercial, la de civilitzacions o la de domini del món i altres.
O potser la sanitària és només la primera manifestació d’alguna més gran i més imaginada. En tot cas té a veure amb la globalització, per la seva ràpida expansió. I potser amb el domini del món via la confrontació comercial, per les seves peculiars característiques i manera en que s’ha desenvolupat fins ara. El virus, en tot cas, ha tocat el taló d’Aquil·les dels humans i ens ha fet agenollar, confinant-nos i aïllant-nos com a ciutadans, comunitats, pobles, ciutats i estats, posant a prova a tot tipus d’organitzacions, des de les més petites a les més grans.
El virus ha fet mal directament en el que constitueix la força de la societat humana que es troba en la seva condició d’animal social i, per tant, gregari i que necessita de la unió per a tirar endavant i sobreviure.
I per tant, cada 100 anys almenys, qualsevol societat és tocada amb prou força perquè perduri en la memòria...Però el marc cíclic de la condició humana fa que només recordi allò viscut i doni per fet que la vida i els sistemes són estables per principi i un cop assolida aquesta estabilitat aquesta dura per sempre. I el que succeeix és que l’estabilitat no existeix. El que existeix és l’equilibri, que és només un punt de situació en el continu moviment a que estan sotmesos tots els sistemes, des del més gran al més petit.
I l’equilibri s’assoleix quan es compensen les accions i les reaccions dins del sistema. Fora d’ell la situació és de desequilibri. I això passa arreu i en tot allò que fins ara coneixem a nivell físic. L’Univers tant a nivell nano, micro com macro està en equilibri. L’energia n’és l’element comú i per tant en el fons n’és el factor de regulació que equilibra o desequilibra el sistema. En la nostra condició personal l’equilibri vol dir salut. Per tant l’equilibri és clau en la preservació dels sistemes vius o actius.
L’actual crisi sanitària permet fer diverses consideracions.És important tenir una cultura predictiva o previsora. La que tenim a Andorra és insuficient o ineficient a la vista de la previsió de la pandèmia. L’anàlisi històric ha de servir no només per a recordar fets i commemorar-los, si no per a treure’n l’aprenentatge corresponent i saber-lo transmetre.
Cal disposar d’un organisme predictiu amb funcions i recursos que coordini a tots els que actuen en àmbits fragmentats (protecció civil, servei meteorològic, IEA...). Ser previsors vol dir preveure les infraestructures que cal fer a llarg termini per a fer front a noves emergències (canalització de rius, contenció o inundació d’aigües, elements tallafoc, refugis, xarxes de camins...).
Preveure danys vol dir també posar de costat una reserva de recursos econòmics en els anys bons per a poder afrontar els anys dolents. O disposar d’unes finances sanejades. Més enllà del viure el dia a dia i a fer i equilibrar el balanç anual, cal poder quadrar períodes de diversos anys (abans i després de la situació d’urgència) tenint en compte la condició cíclica dels esdeveniments i la vida de les persones i dels països, incorporant-hi en el centre del període considerat almenys un episodi catastròfic o imprevist.
Si les persones acostumem a identificar o reconèixer-nos en cicles de 20 anys en el viscut de les etapes de la nostra vida, la consideració de cicles de 20 anys per a gestionar cada impacte (10 abans i 10 després) podria ser una manera simple per començar a quadrar aquests balanços excepcionals, permetent així poder atendre uns 5 impactes cada cent anys.
Dels quatre instruments directes per a fer front a la situació del coronavirus, les infraestructures, els recursos econòmics, una gestió eficaç i una població solidària, Andorra ha disposat dels quatre a un nivell notable tot i la seva petitesa, dependència exterior i poca massa. Les infraestructures mèdiques i el seu personal, una situació d’endeutament baixa, un Govern de coalició unit amb l’oposició que han actuat amb diligència i criteris adequats (primer la salut, no donar cames al virus, no col·lapsar el sistema sanitari, corresponsabilitat, garantir els ingressos de les persones, responsabilitat amb llibertat i no coerció, no declaració de l’estat d’alarma...) i una població que ha reaccionat amb la millor possible resposta que es pot donar en aquests casos i és la solidaritat a tots els nivells.
Segurament, la conjunció dels quatre fets sumats han conduït a que, a data 29 d’abril, Andorra es trobi amb una proporció de morts, respecte als malalts pel virus, del 5,51%, per sobre si, de Noruega (2,71%), la República Txeca (2,99%), Àustria (3,70%), Alemanya (3,87%), Portugal (3,89%), Polònia (4,87%) i Dinamarca (4,90), però per sota de Romania (5,59%), Irlanda (5,60%), Suïssa (5,75%), Espanya (10,26%), Països Baixos (11,87%), Suècia (12,00%), Regne Unit (13,45%), Itàlia (13,57%), França (14,03%) o Bèlgica (15,48%).I la solidaritat manifestada s’ha reflectit i s’haurà de reflectir en alguna de les quatre línies d’acció possibles, en alguna o algunes de les quals hi som cadascú de nosaltres. Al nucli o línia zero hi ha els malats i difunts i els seus entorns afectius, primers a aturar el virus.
A primera línia hi ha tots els sanitaris i tota la resta de treballadors dels considerats cossos especials de les administracions públiques general i comunal, amb els polítics electes al davant i de les activitats considerades essencials com farmàcies, alimentació, neteja, serveis funeraris, mitjans de comunicació, energia, telecomunicacions, voluntariat, etcètera, per aturar el cop inicial sanitari, econòmic i social. A segona línia hi ha la població per sobre dels quaranta anys, confinada a casa i que ha de preparar-se per a substituir als de la primera línia quan el desconfinament prengui efecte i serà la responsable de parar el segon cop econòmic i social que ha de recuperar l’economia i la societat, tot iniciant l’adequada transició al canvi del model econòmic i social actual, ja caduc per la seva insostenibilitat.
I a tercera línia hi ha la població per sota dels quaranta anys, també confinada i que ha de preparar-se per a substituir als de la segona línia i acabar la transició, determinant i consolidant el nou model econòmic i social, coherent, equilibrat i compatible a nivell local, i amb els entorns regional, europeu, continental i global.
Un nou model en el que cadascuna de les parts forma una unitat equilibrada en qualsevol dels seus nivells superiors o inferiors, és a dir, unitats formant un tot, de creixent complexitat com a la Natura i a l’Univers, constituint alhora sistemes en complementarietat i independència amb biodiversitat o identitat adaptats a cada territori.
En definitiva un model holístic tal i com el filòsof, naturalista, militar i polític Jan Christian Smuts (1870-1950), sud-africà i primer ministre del seu país en diverses ocasions, va exposar fa gairebé 95 anys en la seva obra Holism and evolution (1926).