«Es pot tenir fama per ser artista, però per fer gamberrades la fama que s'ha de tenir és dolenta» va dir Bono referint-se a les protestes de l'actor Willy Toledo al Congrés. I té raó, que li anem a fer. Potser les sis hores a la comissaria van ser excessives i tot podria haver-se solucionat d'una altra forma, però el que sembla clar és que crear precedents és un mal costum. Si el Congrés reunit en ple es converteix una sola vegada en l'escenari propici per a una protesta –justa o injusta– es corre el risc de convertir la Cambra en la caixa de ressonància de totes les frustracions i així no es va a cap lloc. El problema d'aquestes coses és que acaben convertint-se en alguna cosa rebutjable fins i tot pels qui defensem el mateix que els que protesten. ¿Com puc sentir-me solidari amb els que cremen fotografies del Rei per molt republicà que sigui? ¿Com lluitar per recuperar el respecte per totes les morts del franquisme si el que es pretén és volar la creu? Potser un sigui ja molt gran, però tinc seriosos dubtes que en una democràcia els objectius s'aconsegueixin cremant imatges o volant creus. Doncs igual amb el tema del Sàhara. Govern després de govern, molts hem vingut exigint que Espanya compleixi amb els seus compromisos morals i jurídics amb els sahrauís. Cap ha passat de les paraules. Però aquesta assignatura suspesa d'Espanya no s'aprovarà cridant lladres als diputats. El grup sabia el que anava a passar i sabia que la llibertat d'expressió a la cambra la tenen les seves senyories electes. Ho sabia el grup i ho sabien les senyories o els grups parlamentaris que els van facilitar les invitacions per muntar el número. I la rematada que també el president del Congrés s'ha encarregat de recordar: «Quan va morir de gana el dissident cubà Orlando Zapata, Toledo no va ser respectuós», en dir que era un delinqüent comú. I també és veritat. Després va rectificar, però poc i va dir autèntics disbarats sobre el castrisme. I aquí cal estar a les dures i a les madures. El que no val Willy és mirar amb un ull a la meitat del món i amb l'altre a l'altra meitat. Així no podrem anar plegats a enlloc. Segueixo creient que i denunciant que els governs espanyols des del 75 als nostres dies han fallat estrepitosament en el tema del Sàhara i m'avergonyeixo i protesto i denuncio. Inútilment, ho sé, però no penso deixar de fer-ho.

Per a més informació consulti l'edició en paper.