Temps de succedanis
Avui només ens pertoca donar la benvinguda a aquest inusual Sant Jordi amb resignació, i sobretot mirar d’encarar un estiu incert, que, vist des d’una distància ja curta, no deixa de torturar-nos amb la visió idíl·lica de les terrasses nocturnes escombrades per una suau brisa. No ens ha calgut fer la maleta com Hans Castorp, per a retrobar-nos de cop i volta en un món sencer transformat en una mena de sanatori. És clar que ell, el jove que va retratar Thomas Mann a la seva gran novel·la la Muntanya màgica, va anar al sanatori de Berghof per a una visita de tres setmanes, i s’hi va acabar quedant set anys.
Ara diuen que res serà com abans, però aquesta rotunda afirmació, potser amaga, més enllà de la por davant la incertesa, el desig no prou confessat que en el fons res segueixi igual. Al mateix temps els vaticinis al voltant d’una societat del control, una nova forma de totalitarisme, xoca de front amb els anhels de reforma d’uns sistemes o d’uns usos que alguns consideren obsolets, si no nocius, com els referents al canvi climàtic per exemple.
Parlar del futur és parlar d’hipòtesis de les quals no tenim la clau. I del present que aviat passarà a ser un passat immediat, cal destacar sens dubte el fet que hem acabat descobrint l’abisme que separa la vida virtual de la real. Per molt que hi hagi algú que s’exalti en defensar l’experiència desproveïda dels sentits i desconnectada del seu context que representa l’ús generalitzat d’internet i de les noves tecnologies per a tota mena de socialització i contacte humà, per molt útil que hagi estat aquesta eina per a temes d’ordre pràctic, que ho ha estat i ho seguirà essent, aquests dies hem pogut veure l’altra cara de la moneda. Aquesta capacitat de reproduir experiències buidat-les de tota la seva energia primària, es podria definir com una de pauperització de la vida, o millor dit, equivaldria a una proposta d’una vida sense ànima.
Contemplar una obra mestra del Museu de l’Hermitage en una galeria virtual poca cosa té a veure amb l’experiència real del contacte directe amb aquella mateixa peça i l’esperit que els anima a ella i a l’espai que l’acull. I mentre més ens movem en el món dels succedanis, o del simulacre, més s’esmunyen la complexitat de la nostra existència i la riquesa que se’n deriva. Aquests dies la nostra vida real s’ha vist reduïda al màxim, i això resulta ser un marc d’estudi immillorable. No és d’estranyar doncs que des de diferents mitjans s’hagi arribat a suggerir que arran del daltabaix que estem patint, tots nosaltres hem esdevingut conillets d’índies per a nombrosos estudis de psicologia social. Alguns hi voldran veure en aquest estat de la qüestió un nou impuls per a les teories transhumanistes, basades en el futur, segons ells inevitable, de la fusió entre l’home i la màquina. Tanmateix la vida que s’enyora és també la composta per les més petites coses, les quals menysteníem per considerar-les nostres per sempre més.
Convé recordar-ho, malgrat tot, per a valorar qui som i què volem, des de la nostra pròpia essència, sense teories, ideologies o prejudicis. I paga la pena escoltar la nostra veu enmig del brogit, perquè fet i fet el perill i la por semblava que mai ens encalçarien. I pot ser que evoquem com n’era d’agradable passejar lliurement, vagarejant, sense rumb fix, només per plaer: un raig de sol ens acaronava les galtes i de tant en tant ens enlluernava, aclucàvem els ulls i respiràvem ben fondo, una dues, tres alenades, i semblava talment com si la llum del sol inundés els nostres pulmons. Ahir.