Francesc Guillaumet Periodista

Un cop superada la fase més dura de la pandèmia (tampoc cal fer-se il·lusions perquè mentre no hi hagi vacuna el coronavirus continuarà fent estralls dolorosos per tota la població) arriba el moment del desconfinament. Almenys, pel que fa a Andorra, que a Catalunya no es començarà a implementar (si no hi ha contra-ordre) fins després del 9 de maig. Assessorat per l’epidemiòleg Oriol Mitjà, que també aconsella gratuïtament la Generalitat de Catalunya, el Govern d’Andorra ja deixa sortir la gent a fer exercici físic de sis a nou del matí. I és en aquest punt que torno a dir que, com que el gènere de l’opinió permet parlar en primera persona, divendres vaig sentir sana enveja perquè a mi també m’agrada molt sortir a córrer. Però tornant al tema que ens ocupa. Ara és l’hora d’ordenar el desconfinament, estar atents a què no hi hagi rebrots i a guardar tothom les normes essencials per ajudar a vèncer aquesta maleïda pandèmia.

En el cas del coronavirus tothom ha arribat una mica tard. Tal vegada perquè tots ens crèiem infal·libles. Vèiem l’estranya pneumònia de Wuhan com quelcom llunyà i ens sabíem blindats de tot plegat. Més que saber-ho ens ho pensàvem. Sense anar més lluny, el professor de Farmacologia de la Universitat d’Oxford, Dani Prieto-Alhambra, explicava dissabte a RAC-1 que és molt probable que molts casos de grip diagnosticats a Catalunya a principis del mes de febrer ja fossin realment de Covid-19 sense saber-ho. Ho deia perquè a França es va detectar el primer cas el 26 de gener i Catalunya no confirma el seu primer fins al cap d’un mes (el 26 de febrer). Sosté el professor d’Oxford que amb el flux de població que va amunt i avall i amb la mobilitat d’un món global com el nostre era pràcticament impossible que a Catalunya tardés tant a arribar el coronavirus. Per tant, la seva tesi és que la fase de contenció hauria fracassat perquè la Covid-19 ja era aquí unes setmanes abans que es comencessin a prendre mesures dràstiques al respecte.

De totes maneres, de poc serveix ara lamentar-se. El que és un fet és que el coronavirus ha arribat per quedar-se. Aquí i al món sencer. I el que cal és afinar al màxim les mesures per atenuar tant com sigui possible aquesta pandèmia. Ara s’han implementat les fases més dures del confinament. En el cas d’Andorra ja es comença a desconfinar de forma gradual la població, un procés que previsiblement arribarà a Catalunya i a la resta de l’Estat a partir del 9 de maig, tot i que els nens ja podran sortir per franges horàries al carrer el 27 d’abril. Amb tants dies de situació d’excepció tothom ja ha après més o menys unes mesures bàsiques que han de servir per posar una barrera al virus. Guardar les distàncies de seguretat, posar-se mascareta i guants, evitar aglomeracions de gent i llocs tancats i la distància social (ningú ja se saluda encaixant la mà o fent-se petons) són mesures que anirem veient durant molt temps. I és bo que així sigui. Com deia al principi d’aquest article aquesta pandèmia ens ha agafat a tots per sorpresa i sort n’hi ha hagut de la diligència dels sanitaris, amb una feina que mai podrem agrair prou, i de totes les persones que han estat al peu del canó sense que importessin hores ni dies de festa. Sense ells tot hauria estat molt pitjor i cal deixar clar que han estat, en certa manera, els herois de tota aquesta situació no volguda.

El fet de desconfinar per fases també és un encert perquè d’alguna manera donarà a l’Administració les eines necessàries per saber si cal fer dos passos endavant i un enrere. En definitiva, avançar i recular segons les circumstàncies, el nombre d’infeccions que es produeixen a partir d’ara i els recursos disponibles en l’àmbit sanitari. Es tracta, doncs, d’un sistema de prova-error molt utilitzat en el món de la investigació científica i que ara també caldrà aplicar en el camp de la praxi política per tothom qui tingui responsabilitats de govern.

En això l’àmbit de la política també haurà fet un bon aprenentatge. És obvi, perquè és així, que fins ara estava molt bregat en mil i una batalles. La dialèctica parlamentària, els embats de l’oposició, el relat de govern, el funcionament dels serveis públics, el disseny de les infraestructures i les mesures econòmiques adequades per un bon funcionament del país. Però pocs governs del món occidental (llevat dels de països de l’Àfrica que mai han comptat tampoc amb els recursos necessaris per fer-ho) s’havien trobat cara a cara amb una pandèmia d’aquestes característiques que ha obligat a confinar la població a casa seva i s’ha emportat centenars de vides de persones estimades. Segurament a partir d’ara tots els sistemes polítics del món occidental estaran més preparats per fer front a una situació d’aquestes característiques. Tot i això, no estaria de més com proposa el Govern d’Angela Merkel a Alemanya, d’empoderar més que mai l’Organització Mundial de la Salut. Sí, precisament aquesta entitat que detesta el Govern de Donald Trump. I és que des del meu punt de vista l’equació és molt clara. Si l’ONU és l’encarregada de resoldre els conflictes que sorgeixen a nivell mundial, l’OMS també hauria de tenir la potestat d’actuar en pandèmies com la que estem patint. Si cal, avançant-se als esdeveniments i amb atribucions supragovernamentals. Només així, des del meu punt de vista, podrem definir una política epidemiològica d’abast mundial i amb possibilitats d’èxit davant de qualsevol altra pandèmia.