Elena Redondo Sòcia de Cases & Lacambra

E l nostre ordenament jurídic ha incorporat recentment, com a resultat de la situació d’emergència sanitària causada per la pandèmia de SARS-CoV-2, un seguit de normes que contenen mesures excepcionals per fer front a les conseqüències d’aquesta crisi. Conseqüentment, moltes d’aquestes mesures suposen una alteració de les condicions contractuals pactades entre privats. Al respecte, comentar que tot i la previsió d’aquestes mesures de reequilibri legal en matèria laboral o d’arrendaments, es donaran situacions en què serà complex el compliment dels contractes perfeccionats de forma prèvia a la crisi sanitària. Aquesta impossibilitat de compliment dels compromisos assumits par alguna de les parts esdevindrà des d’un punt de vista econòmic com de mitjans.

En l’àmbit laboral, tot i que inicialment la Llei 3/2020 no considerava aplicable la força major prevista a la Llei de relacions laborals com a mecanisme de suspensió dels contractes laborals, sembla que probablement una nova Llei preveurà l’aplicació d’aquest mecanisme. Però l’objectiu del present article, no és fer una exposició dels requisits de la força major en els contractes laborals, sinó en altres àmbits de la contractació privada.

En aquest sentit ens trobarem contractes d’execució d’obra, contractes de gestió d’explotació hotelera, contractes de compravenda, contractes de prestació de serveis o altres contractes de tracte successiu que s’hauran de renegociar.

Si ens remetem al dret comparat, una situació com la provocada per la Covid-19 i que pot alterar les condicions contractuals econòmiques està regulada de diferent forma, però sota un mateix esquema. Concretament, quan es produeixen alteracions de les condicions inicialment pactades de resultes d’un fet sobrevingut, imprevisible i també inevitable és necessari establir mecanismes de reequilibri. La majoria de les normes comunitàries i internacionals contemplen les figures de la força major i la clàusula del rebus sic stantibus. (que significa estan així les coses): Aquesta clàusula ha de permetre la revisió de les obligacions i dels contractes pel reequilibri econòmic del contracte quan a una de les parts li resulti molt gravós el compliment del contracte inicialment pactat.

Per tant, bàsicament seran dues les possibles vies per fer front a aquesta circumstància: En primer lloc, podem trobar regulada contractualment la força major com a mecanisme de resolució del contracte o en segon lloc, es podria instar l’aplicació de la interessant màxima ‘rebus sic stantibus’ que permet el manteniment del contracte reequilibrant les prestacions inicialment pactades. A conseqüència de la situació actual, caldrà doncs ajustaments en el contracte per mantenir compromisos adquirits, tenint en compte que el cost d’aquest manteniment s’haurà d’ajustar.

L’aplicació d’aquestes figures previstes en el dret comparat és molt similar a la que s’ha dut a terme en diferents processos judicials andorrans, limitant-se sempre a situacions molt concretes en les quals clarament es justifica la seva aplicació. Cal tenir en compte que aquesta clàusula suposa sempre un límit al principi pacta sunt servanda (els pactes sempre s’han de complir). Per tant, i sempre que es compleixin tots els requisits exigits per la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra es podria aplicar. La jurisprudència al respecte, la recull essencialment la Sentència 103/03 del 08-01-2004 en la qual es va motivar i que reproduïm:

«La viabilitat de la clàusula ‘rebus sic stantibus’, que prové del dret comú («contractus qui habent tractum successivum vel dependentiam de futuro rebus sic stantibus intelliguntur») és conceptuada com un remei extraordinari que permet, a vegades, la modificació o resolució del contracte en atenció a la gran desproporció que es genera entre les prestacions de les parts si es compara el moment de perfecció del contracte i aquell en el qual s’ha de complir. Des d’aquest punt de vista, es produeix un conflicte entre la vinculació contractual que s’origina des del concurs de l’oferta i l’acceptació, que dona lloc al consentiment que recau sobre l’objecte i la causa i que, per tant, origina l’existència de contracte i el seu efecte vinculatori, obligacional i relatiu (cfr. Codi 4,10, 5 i digest 46,3,80 i STM de 12-6-1990) i que respon al principi «pacta sunt servanda» i que possibilita el manteniment de la seguretat jurídica, i entre l’equitat que justifica que en supòsits excepcionals es puguin temperar o mitigar els efectes rigorosos de les normes, ja siguin contractuals o legals, quan les circumstàncies tingudes en compte entre les parts han patit una greu alteració que dóna lloc a una desproporció evident entre les prestacions d’ambdues parts o que frusta definitivament la finalitat que se cercava amb el contracte. Per consegüent, ja des d’ara s’ha d’advertir que la clàusula ‘rebus sic stantibus’ constitueix un remei de talant molt excepcional i que els òrgans judicials han de ser escrupulosos en l’apreciació dels seus requisits.

Ja, en aquest context, la STM de 27-2-1985 establia que «la clàusula ‘rebus sic stantibus’ ha tingut aplicació en aquelles situacions en què de manera imprevisible i impensada, una alteració estranya als contractants de les circumstàncies del món exterior, era susceptible de produir un trencament de l’equilibri de les prestacions, que sorprenent les parts, ocasionava que alguna d’elles veia com el contracte esdevenia inútilment i greu perjudicial.»

Els requisits per a l’aplicació de la clàusula r’ebus sic stantibus’ són els següents: En primer lloc, s’ha de tractar d’una relació obligatòria de tracte successiu (contracte successiu, com per exemple contracte d’arrendament, contracte de serveis, etc.); en segon terme, cal que s’hagi produït una alteració extraordinària de les circumstàncies (el provocat per la crisi sanitària que suposa suspensió d’activitat, impossibilitat de compliment de prestacions, etc.) i aquest judici comparatiu s’ha d’efectuar entre el moment de la perfecció i el de compliment; en tercer terme, cal que l’esmentada alteració origini una desproporció rellevant entre les prestacions.

A nivell europeu, els Principis de Dret Europeu dels Contractes (PECL en les seves sigles en anglès) recullen pautes d’interpretació del Dret Privat en l’àmbit europeu. Així, l’article 6.111 recull una màxima semblant al ‘rebus sic stantibus’. En aquest sentit, les parts poden negociar la modificació o finalització d’un contracte quan es produeixi una alteració de les circumstàncies amb resultat d’excessiva onerositat. Addicionalment, s’estableix la possibilitat que els Tribunals adaptin o resolguin el contracte si les parts no arriben a acord equitatiu i just.

Seguint amb la previsió del ‘rebus sic stantibus’ a nivell internacional, cal referenciar els principis de l’Institut Internacional per a la Unificació del Dret Privat sobre contractes comercials internacionals (Unidroit). Els principis Unidroit són de comuna aplicació en les transaccions comercials internacionals, i vinculen a les parts sempre que ho acordin expressament o que el contracte es regeixi pels principis generals del dret. Aquests principis contenen una màxima simitar al rebus sic stantibus per regular l’excessiva onerositat contractual. Així, Unidroit obre la porta a la renegociació dels contractes en cas d’excessiva onerositat.

Finalment, la jurisprudència del Centre Internacional d’Arranjament de Diferències en Inversions (Ciadi) recull tant la força major com el ‘rebus sic stantibus’. Tot i que l’exigència de motivació de la desproporció de les prestacions a causa de circumstàncies sobrevingudes.

Com a conclusió, de la mateixa forma que per a la formalització dels contractes entre privats es va deixar a les parts l’establiment de les prestacions en ells contingudes, cal deixar en mans dels mateixos privats la renegociació dels seus termes quan arran de la crisi sanitària que estem vivint, el compliment del contracte sigui molt gravós per alguna de les parts. Els òrgans jurisdiccionals només haurien d’intervenir quan aquest acord no sigui possible. A més, introduir mesures legals de reequilibri dels contractes entre privats podria resultar complex, doncs la ponderació del reequilibri de les prestacions ha de ser objecte d’un estudi cas per cas.