• Un pare no s'equivoca mai, sempre té raó. Aquesta està sent la tònica del líder d'ApC

Dissortadament, ja fa dies que coneixem el valor electoralista que té la utilització del discurs de la por sobre l'opinió pública i els seus ciutadans. Alguns governs, i no pocs partits polítics conservadors, utilitzen el discurs de la por per promoure un escenari de desordre, on totes les coses aparenten estar «fora de control», un escenari que els és propici per aparèixer com els autèntics salvadors de la pàtria, defensant una societat presumptament amenaçada per partits corruptes, condemnada a patir un futur econòmic apocalíptic, on no es podran pagar els serveis bàsics com la sanitat o les pensions, i on els nostres carrers esdevindran una mena de jungla amenaçant sense llei ni ordre.

Aquells que fan ús d'aquest tipus de discurs, s'inspiren en un ideari de societat que reprodueix l'arquetipus conservador de la família tradicional, cosa que aprofiten per atribuir-se, com no pot ser d'una altra manera, el rol estel·lar del pater familias, que se sent amb el dret i el deure moral de vetllar pel benestar dels seus membres, protegir-los davant dels atacs del mon perillós que els envolta, i ensenyar-los a diferenciar entre allò que està bé i allò que està malament.

A mida que passen els dies, aquest guió simple aparenta ser, a ulls de tothom, l'estratègia que han escollit els assessors de comunicació de l'hiper-president d'Andorra pel Canvi, el Sr. Eusebi Nomen. Durant aquests darrers mesos hem estat testimonis estupefactes de la seva manera d'actuar i dels seus esforços per aparèixer davant dels mitjans de comunicació, a ulls dels ciutadans, com un singular pater redemptor. La seva darrera posada en escena va tindre lloc durant el Consell general del passat dijous 18 de novembre.

Un pare no s'equivoca mai, sempre té raó. Aquesta està sent la tònica del líder d'ApC al llarg d'aquesta legislatura, aprofitant sense vacil·lar qualsevol excusa per proclamar als quatre vents que el Govern ho fa tot malament. Amb la seva espasa de Damocles particular, Ell s'encarrega de decidir el que està bé –votant sí– i el que està malament –votant no. Ell, que s'ha atorgat el paper de pater familias, no es considera amb l'obligació de justificar cap de les seves decisions, ni tampoc espera diàleg, ni cap oposició a les seves demandes; ara toca fer un govern d'unitat, ara no s'ha de signar els acords d'intercanvi d'informació bancària, ara cal fer un referèndum... Ell tan sols espera obediència per part dels grups de la seva coalició, dels consellers del propi grup, i de la resta de consellers generals, a qui els correspon, segons el seu designi, interpretar el paper de fills submisos.

Un pare està en possessió de l'autoritat moral. Aquest postulat, tan vell com la nit dels temps, li permet construir els seus discursos utilitzant un to moralista, amb el que alliçona el seu auditori, tal com si es tractés d'una munió d'infants que escolten l'adult que atresora el saber i que és capaç de distingir clarament entre el bé i mal. Ell, que pretén aparentar davant del altres dots de clarivident, es permet alertar-nos del que passarà –«no es podrà pagar el deute» –, recordar-nos permanentment que no anem bé, i descriure un escenari catastròfic a cada ocasió que se li presenta. Així, no ens ha d'estranyar que Ell consideri necessari que tots els altres haguem de buscar refugi i seguretat en la seva figura de pater protector, imbuït de l'imaginari que s'amaga rere la primera estrofa del nostre himne nacional: «El Gran Carlemany Mon Pare dels alarbs ens deslliurà ...»

‘UN PARE' no ha de demanar permís. A Ell tot li és permès. Les normes i les conveniències no semblen estar fetes per la seva persona. Ell, fins i tot es creu amb el dret d'assaltar el torn de paraula en el transcurs d'una sessió de Consell General, fent cas omís de les paraules del Síndic general. Ell creu disposar de plena potestat per demanar, protestar, reclamar i exigir la seguretat, pensant que res li està limitat, condicionat o prohibit.

El model de país que Ell propugna, construït a l'entorn d'un Estat sense Administració, assentat sobre les bases d'una economia integrista i ultraliberal sense pressió fiscal, orfe de polítiques públiques del benestar, governat per un equip de tecnòcrates sense escrúpols a les seves ordres de pater omnipresentis, dèspota i autoritari, on l'odi contra els funcionaris i una immigració a qui responsabilitza de la taxa d'atur són l'única religió, posa en evidència que confon Andorra amb una multinacional.

Ara no és hora d'artificis ni de demagògies, ni de jocs de saló, ni tampoc d'experiments de laboratori de professors d'economia amb aspiracions de Margarets Thatchers a l'andorrana. Ara no és hora de sortir per la tangent, de marejar la perdiu amb tecnicismes, d'esquivar el diàleg per eludir haver de fer propostes que no es tenen, de desqualificar i insinuar per amagar les pròpies mancances.

Ara toca aparcar les batalletes estèrils i les rancúnies –encara hi és a temps Sr. Nomen–. Ara toca treballar per reconstruir la confiança de la ciutadania, per recuperar la il·lusió i la complicitat col·lectiva, perquè Andorra sigui cada cop més Europea, per construir un nou model fiscal, per aprofitar les oportunitats que ens brinda la crisi, per dissenyar, en fi, un país de futur.

Fa temps que la nostra ciutadania reclama poder participar més activament en els afers públics, però aquesta mena de patriarcat que es pretén promoure des d'ApC, amb exercicis de democràcia amanyats amb cafè inclòs, va en la direcció contraria. Segur que aviat tindrem oportunitat de veure què diu el papa ...

Conseller general socialdemòcrata

Per a més informació consulti l'edició en paper.