Victoria Gómez Pérez Periodista

Què és una guerra? Segons l’Institut d’Estudis Catalans, una «lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més Estats». Què és un coronavirus? Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), «una àmplia família de virus que poden causar diverses afeccions, des de refredats comuns fins a malalties més greus», incloent-hi la mort. A priori, les definicions entre ambdós conceptes no tenen res a veure.

Però per què en la compareixença diària del Govern espanyol sobre la Covid-19 surt el cap Major de la Defensa, el general Miguel Ángel Villarroya, que es refereix als ciutadans com a «soldats» i els saluda amb la clàssica «sense novetats en el front»? O per què el president de la República francesa, i copríncep d’Andorra, Emmanuel Macron, en el seu discurs davant la nació el 16 de març va repetir fins a set vegades que «estem en guerra»? Fins i tot, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i la Unió Europea (UE) creuen que aquesta és «la pitjor crisi des de la Segona Guerra Mundial». Per no parlar de Donald Trump que, malgrat que el seu país ja s’ha convertit en el nou epicentre mundial de la pandèmia, s’obstina a anomenar-la «virus xinès» i ha invocat una llei de guerra per obligar General Motors a fabricar respiradors mecànics. Sens dubte, la paraula «guerra» té un gran impacte emocional i utilitzar-la és una manera ràpida i efectiva de posar-nos en alerta i dir-nos: «això és seriós. Acateu les ordres».

No obstant, quan se li diu a un civil que és un soldat –sense oblidar que la seva missió és tan simple (i segura) com no sortir de casa– o quan Macron assegura sense embuts que estem en guerra, s’està insultant despietadament als milions de persones que actualment pateixen les conseqüències d’una guerra de veritat. D’aquelles en què cauen bombes del cel, els opositors desapareixen sense explicacions i els infants moren de gana per la manca d’aliments. De fet, una de les principals característiques de la guerra és que la població fuig desesperada, mentre que aquí, justament, el que hem de fer és confinar-nos per no corre cap perill. De la mateixa manera, quan Europa afirma que «aquesta és la pitjor crisi des de la Segona Guerra Mundial», tot i tenir un gran efecte social, ignora sense cap mena de vergonya els exiugoslaus, els ucraïnesos i els georgians que encara avui dia conviuen amb les dures transicions postsoviètiques.

Però tornant a la Covid-19, una de les obligacions de la (bona) comunicació (i del bon periodisme, és clar) és mantenir al seu lloc les paraules i el seu significat. Cada vegada més apareixen en els mitjans i les xarxes mots buits de contingut o, el que és pitjor, adaptats al gust dels seguidors amb l’única finalitat d’acaparar likes, com el ja famós, retrògrad i bèl·lic tuit del diputat de Vox Javier Ortega Smith en què informava, després de ser diagnosticat com a positiu, que «els meus anticossos espanyols lluiten contra els maleïts virus xinesos». Probablement és una de les frases més absurdes que s’hagi dit mai, però per unes hores va fer d’Ortega Smith una tendència dins la xarxa generant milers de reaccions positives i negatives gairebé a parts iguals.

I és que la paraula «guerra» per si sola atrau d’una manera inexplicable sense importar les justificacions i comparacions immorals i lamentables que es facin al respecte. Dic immorals i lamentables perquè la Covid-19 és el nom d’un virus que no entén d’ideologies, ni de fronteres o banderes. És una pandèmia mundial que ens ha agafat per sorpresa i ha deixat al descobert els anys de privatitzacions i retallades (també immorals i lamentables) en els sistemes sanitaris de la majoria de països d’Occident. En cap cas, però, podem dir que estem en guerra quan tenim la calefacció posada, la nevera plena i esperem que ens arribi el menjar que hem demanat a domicili mentre veiem la nostra sèrie preferida estirats al sofà.

Fer de la guerra una metàfora és perillós i molt inflamable. Que el coronavirus tindrà conseqüències devastadores a tots els nivells és una evidència, però quan els mandataris (quasi tots ells homes, sigui dit de pas) utilitzen aquesta semàntica ho fan simplement per legitimar les seves accions (com la retallada de llibertats o la submissió) i omplir les nostres consciències d’un discurs bel·licista que converteix la seva ineficiència política en una tasca gloriosa alhora que alimenta l’extrema dreta i el seu patriotisme infinit. D’altra banda, pot servir per autoconvèncer-se que «l’home blanc» també pateix i prendre així protagonisme a aquelles guerres de veritat que queden tan llunyanes i que (també sigui dit de pas) sovint són provocades i orquestrades pel mateix home blanc. A més, quan tot això passi, ells i només ells (no el personal sanitari ni la resta de serveis essencials, ni molt menys els ciutadans), podran dir, com en la guerra, que han vençut l’enemic i autoproclamar-se herois. Bé, suposo que pensen que en la guerra tot s’hi val.