Marc Jové Martinez

Feia mesos que als mitjans de comunicació sentíem a parlar d’un virus xinès que estava infectant a un gran nombre de persones de la ciutat de Wuhan. Semblava que fos pràcticament impossible que aquella epidèmia pogués convertir-se en pandèmia, afectar tot Europa i, per descomptat, també Andorra. La gran majoria de nosaltres seguíem els informatius amb certa preocupació però continuàvem amb les nostres vides amb notable tranquil·litat. I inconsciència.

Parlo d’inconsciència perquè quan va arribar la Covid-19 al nord d’Itàlia i a altres localitats d’Europa, –és a dir, relativament molt a prop nostre–, moltes persones van marxar de viatge sense cap mirament a destinacions on hi havia els primers focus de la malaltia.

En conseqüència el 2 de març, si no estic errat, els mitjans de comunicació anunciaven el primer cas positiu de Covid-19 a Andorra. A partir d’aquí un increment diari i sense pausa, que confirmava aquella afirmació que hem sentit bastant aquests dies de confinament: «El virus no entén de colors, partits, ideologies ni territoris».

Finalment el 14 de març, arran del creixement dels contagis i els primers decrets de mesures excepcionals per la situació d’emergència sanitària, tots vam prendre consciència de la magnitud de la situació a la qual estàvem abocats a enfrontar-nos. Una situació per a la qual no estem preparats, i que cap de nosaltres haguéssim pogut imaginar que ens tocaria viure.

Mentre escric aquestes línies em venen records de quan els meus avis m’explicaven les penúries que havien passat durant la guerra. Com que ens en sortirem tinc la sensació que, com van fer els padrins amb nosaltres, d’aquí a uns anys podrem explicar a fills i nets la crisi sanitària que vam passar l’any 2020: què vam fer i com la vam superar tots junts.

Aquest virus ens està prenent, injustament, moltes persones, i causant-nos grans pèrdues econòmiques. No obstant això, cansat del bombardeig constant de males notícies, vull escriure sobre les coses bones que han brotat en aquesta situació, i que de ben segur alguna cosa n’aprendrem. Per, reitero, explicar a les noves generacions.

Dins la nostra població s’han exterioritzat molts sentiments i comportaments que tots tenim dins nostre, i que en situacions normals no mostrem. Ens hem tornat solidaris, segons les possibilitats de cada persona, tots ens hem bolcat a ajudar per lluitar contra la Covid-19.

Al mateix temps, la ciutadania ens hem unit. Els diferents partits polítics hem treballat a l’una, amb un objectiu comú. Han sorgit iniciatives de participació ciutadana, voluntariat, donacions, activitats gratuïtes, propietaris que han perdonat lloguers, grups que han ofert ajuda mitjançant les xarxes socials, persones que han treballat posant en risc la seva salut per garantir-nos els serveis bàsics, i una infinitat d’iniciatives que no podria acabar d’enumerar. En nom de tots, vull agrair-les infinitament.

Hem pres consciència de la importància de destinar recursos al nostre sistema sanitari i cuidar les persones que hi treballen, les quals en aquest cas han estat a primeríssima línia arriscant la seva salut per ajudar-nos a tots nosaltres. Una vegada més, moltes gràcies.

Hem après a adaptar-nos al canvi amb resiliència, els que hem pogut treballar hem passat de fer-ho de forma presencial al teletreball. Els que eren reactius a les noves tecnologies s’han vist obligats a utilitzar-les per poder-se comunicar.
Em deixo moltes coses però, en conclusió, crec que hem après la lliçó i tornarem a valorar les coses que abans ens semblaven insignificants. Quan tot hagi passat tindrem més clar que la vida és magnífica.

Finalment, no voldria acabar sense dir-vos l’orgullós que n’estic de la nostra gent, de tots vosaltres que feu Andorra. Un país sense els seus ciutadans no és res. Virtus Unita Fortior!