Començant a pensar en el dia després
Fa una setmana i mitja Mònica Terribas responia la pregunta escrita d’un oient d’El Matí de Catalunya Ràdio que li preguntava quan deixarien de parlar tot el dia de coronavirus. La presentadora del programa, de forma molt elegant, el va enviar al Racó de Pensar (que és una secció d’aquest espai) i li va dir que ningú se n’alegraria més que ella si un dia en pot deixar d’informar. Valgui com anècdota aquest exemple de la nova situació que tenim des de fa gairebé un mes i que ha canviat els nostres costums socials i la manera de fer de moltes empreses, abocades ara al teletreball, i de molta gent.
Sense gairebé capacitat de reacció en un tres un no res ens hem vist afectats per una pandèmia que té els seus orígens a la regió xinesa de Wuhan i que a poc a poc s’ha anat estenent pels quatre continents. Fa un mes, doncs, ningú es pensava que el coronavirus arribés a casa nostra i condicionés les nostres vides de la manera que ho ha fet. En general (tothom i no només els gestors de la cosa pública) ho vèiem llum perquè ens crèiem infal·libles. El darrer record de pandèmia es remunta a un segle (la grip espanyola de 1918) i cap de nosaltres ens en recordàvem perquè no ho vam viure. Només cal agafar el Quadern gris de Josep Pla per adonar-nos que això que passem ara ja ho havíem viscut a principis del segle XX, amb una pandèmia que es va emportar milions de vides a tot el món en un moment en què la sanitat no tenia, ni de bon tros, els recursos que té ara. «Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat», explica Josep Pla a les primeres línies d’un dels seus llibres més celebrats. Per això, el geni empordanès es va dedicar a escriure les pàgines d’una obra que s’ha traduït a múltiples idiomes i que ha fet la volta al món.
Girant la vista enrere ens adonarem que l’Europa medieval també en va viure moltes. El cas de la pesta negra n’és, potser, l’exemple més recordat. I com que quan passen coses com la que vivim tots tendim a buscar precedents aquests dies també hem recordat (al meu diari n’hem fet un ampli reportatge) que el primer tractat contra la pesta negra es va publicar a Lleida. El va fer al segle XIV Jacme d’Agramont, professor d’Arts i Medicina de l’antic Estudi General de Lleida, la primera universitat de la Corona d’Aragó. A instàncies dels paers de Lleida, Jacme d’Agramont va elaborar una obra en la qual donava els consells necessaris per blindar la ciutat de l’arribada d’una epidèmia que ja feia estralls a tot Europa. És curiós com algunes de les mesures que proposava el professor de l’Estudi General de Lleida ens siguin més o menys familiars perquè no hi ha tanta diferència amb les que implementem ara. Rentar-se les mans, mantenir una bona higiene i evitar els llocs tancats i l’aglomeració de gent són algunes de les paules que donava Jacme d’Agramont en el seu tractat contra la pestilència, unes normes i consells que més o menys continuem aplicant ara per evitar el coronavirus.
Deia que a vegades cal girar la vista enrere per veure què ha fet i com ha viscut la humanitat uns moments històrics que ens pensàvem que ja tornaríem a viure mai més. I de la mateixa manera, però, el que ja comencem a fer ara és començar a pensar en el dia després que s’aixequi el confinament. Tots els experts (i està recollit també en un informe de l’investigador Oriol Mijtà, impulsor d’un estudi amb retrovirals per fer front a la Covid-19) parlen d’una tornada esglaonada a la normalitat. És evident que el dia després de tot plegat no serà de blanc o negre sinó una trama de grisos que anirà prenent color a mesura que passin els dies i els mesos. Per això és vital guanyar temps perquè pugui aparèixer una vacuna que neutralitzi els estralls que causa el coronavirus o que es vagin generant anticossos per fer front amb garanties al maleït virus.
El que segurament passarà, també, serà un canvi en les costums socials. Em penso que tardarem molt temps a saludar-nos encaixant les mans o fent petons i qui sap si la distància social que ha imposat la Covid-19 perdurarà durant el temps. Cal esperar, també, que la calor neutralitzi aquest virus respiratori com passa amb la grip tot i que els experts encara no tenen la certesa que això sigui així. El coronavirus és relativament nou i en gran manera encara cal acabar de saber-ne el comportament. Si fos així podríem passar un estiu més o menys tranquil tot i que és probable que a la tardor tornés a aparèixer. Cal esperar que llavors ja hi hagi una vacuna o que hàgim trobat la manera de fer-hi front amb garanties sense que s’emporti vides per davant o provoqui un gir de 180 graus com el que ha generat. Esperem que sigui així i confiem que tot serà millor d’ara endavant. Cal tenir la moral alta i mantenir les esperances perquè tard o d’hora ens en sortirem.