Bernat Lavaquiol

En els darrers dies, arran de la crisi sanitària generada per la Covid-19, hem vist com s’està desbordant el sistema sanitari andorrà. En aquest context les autoritats del Principat han demanat ajuda internacional per mirar de fer front a la pandèmia. A molts els deu sobtar que l’ajuda no arriba de grans potències com la Unió Europea o els Estats Units sinó que ve d’un país humil com Cuba, que ha enviat 39 metgesses expertes en medicina interna, en atenció a Unitats de Cures Intensives (UCI) i en ventilació mecànica. Si bé és conegut que l’ADN del projecte socialista de la revolució cubana està impregnat de solidaritat internacionalista, ens hauria de fer reflexionar perquè l’ajuda arriba d’un país petit, limitat en recursos naturals i que pateix un bloqueig des de fa anys per part de la potència més poderosa del món.

El que ha quedat clar en aquesta crisi sanitària és que la Covid-19 no és la clau de la qüestió. La pandèmia és només una mostra clara que el sistema capitalista no és un model d’organització social vàlid per garantir la vida de les persones. Aquesta crisi sanitària ha demostrat que els països capitalistes no disposen d’una xarxa d’infraestructures socials i sanitàries prou fortes per defensar la vida. 

En situacions límit com l’actual, veiem que un estat socialista amb un sistema públic fort és l’únic capaç de respondre i donar una certa seguretat col·lectiva. En canvi, allò privat s’esvaeix i no és capaç de donar una resposta que sostingui la vida de manera efectiva. També hem vist que les societats amb estats sotmesos a la lògica del capital no són capaces d’aplicar les mesures necessàries per salvar vides. Que les treballadores hagin de posar en risc la seva vida per anar a treballar i poder pagar els aliments bàsics i els lloguers, ens demostra fins a quin punt el sistema capitalista ens aboca a la precarietat i a la misèria. 

Aquesta pandèmia ha deixat en evidència la fragilitat del sistema productiu i el col·lapse de la globalització. Per exemple, la manca de mascaretes, bates mèdiques i respiradors ens fa veure que allò que ens havien explicat sempre que els mercats es regulen sols i la «mà invisible» no funciona. A hores d’ara sembla evident que cal planificar i controlar la producció de determinats béns estratègics.

La pandèmia també ha posat de manifest la humanitat de cada potència. Mentre Cuba és reconeguda per enviar sanitàries especialistes allà on calen –recordem també la seva gestió en la pandèmia d’Ebola i de SARS– els països de l’OTAN es dediquen a enviar militars i bombes a altres llocs del món per treure’n benefici. 

La paradoxa que Cuba, tant sovint ridiculitzada, hagi de venir a suplir les mancances del sistema sanitari d’un país com Andorra representa una lliçó d’humilitat estrepitosa per uns polítics neoliberals del Principat que fins ara han prioritzat, de forma clara, els beneficis econòmics de la classe dominant per sobre les vides de la classe treballadora. (Algunes idees han estat extretes de la xerrada del Josep Manel Busqueta al canal l’Esquerda d’@Arran_jovent).