Una pancarta que ho diu tot: ‘Gràcies’
Dissabte passat saltava la notícia que s’havia detingut un resident andorrà per saltar-se el confinament i passar per pistes forestals cap a l’Alt Urgell. La seva intenció era, pel que sembla, anar fins a Barcelona a veure la parella. Aquesta és només una de les moltes notícies que s’han anat publicant aquesta setmana sobre el confinament decretat a l’Estat espanyol per fer front amb garanties a la crisi sanitària més greu que es recorda des de l’epidèmia de grip de 1918. Arran del confinament, però, també han sorgit múltiples iniciatives (legals, és clar) que fan gala de la inventiva de la gent en moments com els que estem vivint i que posen una mica de color a tota aquesta etapa que ara veiem en blanc i negre.
Sense anar més lluny (i com que parlo des de l’altre costat de les Valls d’Andorra) n’explicaré unes quantes. A Lleida ciutat, des de fa uns dies, uns veïns del barri de Balàfia monten una autèntica festa als seus balcons. Comencen poc abans de les vuit del vespre aplaudint els sanitaris (un col·lectiu al qual s’ha de donar el màxim escalf i reconeixement perquè lluiten contra el virus a primera línia de foc) i continuen posant música. Els estils musicals són diversos i l’ambient que es viu als balcons és digne de festa major.
Fins al punt que la setmana passada una parella que té un duet i que actua a les celebracions de pobles i ciutats va fer un concert en directe des del balcó amb les cançons típiques que es podrien trobar en qualsevol celebració popular. Un dels darrers vídeos que s’ha vist de la festa als balcons que munten al barri de Balàfia també dóna fe dels aplaudiments que es fa al personal que aquests dies ha d’anar a treballar, tot i el confinament, amb l’objectiu de garantir els serveis més bàsics. Fins i tot el conductor d’un camió de repartiment d’una cadena alimentària lleidatana que passava pel carrer Corregidor Escofet de Lleida mentre se celebrava la festa als balcons va baixar del vehicle per saludar els veïns des de peu de carrer agraint l’ovació que li van fer.
A la Seu d’Urgell també s’han vist els darrers dies detalls que fan pensar en què en moments la sensació de comunitat és més viva que mai. Especialment significatiu em va semblar el vídeo que va compartir dissabte a les xarxes socials la periodista Eva Clausó, en què es veia com els cossos de Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil i Policia Nacional paraven els seus vehicles en un carrer de la Seu d’Urgell i aplaudien la ciutadania confinada a casa seva. És evident que aquest va ser una gest de reconeixement i de solidaritat que cal destacar.
De fet, de tots els vídeos que han corregut durant aquests dies n’hi ha un que crida l’atenció de forma significativa. Les imatges constaten com al poble d’Algaida, a Mallorca, dos vehicles de la Policia Local arriben a un carrer. Després de parar els seus vehicles baixa un agent amb una guitarra i comença a tocar el Joan Petit quan balla, una cançó popular que ha fet fortuna en el món de l’animació. La resta d’agents acompanyen aplaudint l’actuació del policia i la gent confinada a casa seva, com és lògic i evident, agraeix el gest com toca.
Deia que aquests dies es veuen moltes accions que en el dia a dia no serien notícia però que en el moment en què estem són dignes d’esment. El que explico passa a Catalunya, Andorra o a les Balears però el sentiment de comunitat del que parlava arran de la pandèmia del coronavirus no és exclusiu de casa nostra. M’explicava la setmana passada una jove de Tàrrega que viu a Edimburg des de fa anys que allí passa tres quarts del mateix. I ho exemplificava amb el fet que fa pocs dies va donar el telèfon a una veïna d’avançada edat amb la que es trobava cada dia creuant el carrer i que fins ara rarament s’havien dit res. Li va donar el telèfon per si li convenia alguna cosa en aquests dies difícils que previsiblement també arribaran a la Gran Bretanya.
Parlava de comunitat i el sol fet de sortir a aplaudir cada vespres des dels balcons la feina que fan metges, personal d’infermeria i el ram de la sanitat en general ja és una manera de resposta col»lectiva a tot el que està passant, una crisi sanitària (també ho serà econòmica) que ni el més recargolat dels novel»listes de casa nostra hagués pogut arribar a imaginar.
De totes les imatges que he vist darrerament, però, una de les que més m’han colpit ha estat la dels mossos i urbans aplaudint el personal de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida divendres passat. Encenent les llums de les sirenes i guardant la distància de seguretat, com toca, van fer evident que la gent que està a primera línia entoma amb professionalitat i diligència una emergència sanitària de la que es parlarà durant molt temps. Tal vegada, i ho explico com a colofó. La imatge que tancava aquesta història la van posar els bombers, que amb la cistella del camió grua es van atansar al personal d’Urgències per desplegar una pancarta que ho diu tot: Gràcies.