Les hores
Si fóssim entenimentats hauríem de reconèixer que el que succeeix a milers de quilòmetres de nosaltres ens incumbeix i que la humanitat, malgrat les seves desigualtats i les seves diverses ideologies, és un únic organisme que ara reté l’alè davant un perill gairebé invisible. La pandèmia ens colpeja a nivell global i posa llum a la forma en què ens hem volgut convèncer del contrari, aferrant-nos a models alguns d’ells ja caducs.
En aquests dies crucials, en els quals els sanitaris ens ho estan donant tot, vivim reclosos en el món exigu de les hores, unes hores greus que triguen a escolar-se mentre ens sentim desarmats i perplexos en els nostres espais de confinament. Aquestes hores també es revesteixen de la vestimenta dels nostres neguits: l’hora de la veritat, l’hora de l’enyor de la nostra despreocupació desimbolta, la qual havíem volgut pressuposar eterna, l’hora fins i tot dels adéus per alguns, l’hora sobretot de penedir-se per no haver fet prou cas dels senyals del que ja s’anunciava a l’horitzó.
Desgranem aquests fragments de temps com un compte enrere cap a la consecució de l’anhelat remei, però el silenci no ens acompanya perquè el nostre món està fet de soroll: les xarxes bullen, tothom vocifera, qui no es plany, entona paraules reconfortants, qui no canta, aplaudeix, qui més qui menys s’exhibeix, sense oblidar l’assetjament de centenars per no dir milers de fake news, que ens inunden mirant d’augmentar el pànic i la confusió. Tot aquest rebombori digital amenaça fins i tot en col·lapsar el sistema. Resulta difícil destriar entre totes aquestes veus que ens interpel·len a través de les pantalles dels nostres dispositius. Algunes ens distreuen uns segons, d’altres, les que ens ajuden a entendre una situació que tan sols unes setmanes abans ens hauria semblat un guió de ciència-ficció, una distopia, ens atrapen.
Una d’aquestes veus sens dubte és la de l’historiador, filòsof i escriptor israelià Yuval Noah Harari, conegut sobretot pel seu èxit de vendes, Sapiens, d’animals a déus, que tracta sobre l’evolució de l’espècie humana, obra traduïda a una trentena de llengües. En un article seu publicat en el Financial Times sobre l’actual crisi pandèmica ens recorda que durant un estat d’emergència es prenen decisions que en un context de normalitat necessitarien anys de deliberacions. L’historiador afegeix que quan els canvis arriben normalment ho fan per quedar-se i que les mesures per tant tendeixen a no ser transitòries. I apunta que un dels grans reptes que ens esperen és el vinculat amb les tecnologies de control. Se sap que els països asiàtics afectats per la Covid-19, amb Xina al capdavant, han pogut frenar el virus gràcies en gran part a l’ús del big data, que permet un control gairebé total sobre la vida de les persones. A la Xina de fet s’anava emprant per afeblir la dissidència política. Per fer-nos una idea, els controls biomètrics permeten saber si una persona al tocar la pantalla tàctil del seu mòbil està afectada per una temperatura corporal superior a la normal, i per tant podria ser susceptible de patir la malaltia.
Tanmateix l’historiador ens adverteix: la mateixa tecnologia que identifica la febre o la tos, permet identificar altres fenòmens biològics, com l’alegria, la por o el riure. I si les corporacions i els governs recullen totes les nostres dades ens coneixeran millor que nosaltres mateixos. A més Noah Harari incideix en el repte que representa la tensió entre l’aïllament nacionalista enfront de la solidaritat global, i es mostra taxatiu: la pandèmia i la crisi econòmica que se’n derivarà necessitarien una solució global.