Francesc Guillaumet Periodista

Del primer article sobre el coronavirus que vaig publicar a aquest diari fins ara ha passat gairebé un mes. I des de llavors han passat coses que, com a Màtrix, ningú amb dos dits de front haurien imaginat que passessin. Sí, havíem vist com el coronavirus provocava la mort de milers de persones a la ciutat xinesa de Wuhan, que és on va néixer el Covid-19, però ens miràvem l’epidèmia des de lluny, amb aquells ulls acostumats a veure coses d’aquestes en països llunyans i paisatges remots amb sistemes sanitaris i sistemes de salut precaris. Però ara ens ha tocat a nosaltres. En un tancar i obrir d’ulls hem vist com la pandèmia arribava a casa nostra i trastocava els llocs comuns de la societat occidental, començant per l’andorrana, la catalana i l’espanyola.

Deia que pocs s’imaginaven (pocs ens imaginàvem, de fet) que les coses anessin d’aquesta manera. Ens havíem arribat a pensar, no sé si per falta d’informació, que el coronavirus era com una grip. Però hem vist que no. Que la cosa és molt més greu. Que la capacitat de transmissió entre persones és poderosament alta i que la gent gran o amb patologies prèvies en pateix les pitjors conseqüències. Però no només aquest col·lectiu, sinó que la consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, explicava dissabte que també hi ha gent jove en estat greu a causa d’aquest virus que va mutant i que la comunitat científica encara no coneix al cent per cent per la seva relativa novetat. De fet, de tot plegat en donava fe el president espanyol, Pedro Sánchez, quan en una compareixença d’urgència dissabte a la nit demanava temps per adaptar millor el sistema sanitari que ha de donar resposta a les infeccions per coronavirus (aquesta setmana es preveu el pic més important) i alhora per trobar la vacuna que hauria d’immunitzar la gent.

Però no només l’emergència mèdica és notícia aquests dies, tot i que ho és i molt. De fet, mai podrem agrair prou l’esforç que fan els professionals sanitaris en aquests moments tan durs, en els que es veuen desbordats per la pandèmia i pateixen també en primera línia les infeccions d’un coronavirus que ens ha agafat desprevinguts a tots. I és que el Covid-19 també té una altra afectació social tant o més greu que la sanitària, que ho és i molt. Parlo, evidentment, des de més enllà de les Valls, on la situació està desbordada i ja s’ha complert la primera setmana de confinament. De fet, el president Pedro Sánchez ja va dir que s’allargaria ben bé fins al Diumenge de Pasqua. Per tant, la cosa va per llarg i la paciència haurà de ser una bona consellera per totes les persones que estan confinades a casa seva. Els efectes col·laterals del coronavirus, doncs, representen un canvi de costums i de maneres de fer que no té elements de comparació en temps moderns. La gent només pot sortir de casa per anar a comprar o per desplaçar-se al seu lloc de treball. Als supermercats s’hi ha d’entrar amb restriccions i cal guardar les distàncies de seguretat amb la gent. Pares i fills no poden anar a veure els padrins, que són el col·lectiu més vulnerable per evitar un contagi més que probable en col·lectius vulnerables en cas que algú tingués o hagués incubat la malaltia. No cal dir que una societat com la nostra, on es fa vida al carrer i les relacions socials estan a l’ordre del dia, ha encaixat amb valentia, serietat i rigor aquestes restriccions. D’avui per demà, doncs, s’han canviat les maneres de relacionar-se i s’han començat a generalitzar les imatges dels carrers gèlids i sense ni una ànima quan abans eren un anar i venir de persones. Els esports, que és una de les principals distraccions d’una gran majoria de la població, també estan parats. No només és que no es pugui sortir a córrer, a jugar a tenis o a bàsquet, sinó que les competicions esportives també han quedat totalment paralitzades i els equips s’estan sense entrenar (alguns també tenen alguns dels seus membres afectats pel coronavirus).

Arribats en aquest punt només cal confiar en el fet que la gent que té la responsabilitat de governar segueixi al peu de la lletra les indicacions de les autoritats sanitàries i dels professionals del ram. Tal vegada si s’hagués fet abans potser no estaríem on estem, tot i que temps hi haurà per reflexionar sobre això quan la pandèmia ja sigui cosa del passat. Ara per ara, doncs, només queda armar-se de paciència, impulsar el teletreball quan sigui possible (no ho és per tots ni per tothom) i vetllar perquè les persones grans, les que viuen soles o les que passen per qualsevol mena de dificultat tinguin garantit l’accés a l’alimentació, les medicines i tot el que els calgui en el seu dia a dia. D’aquesta crisi segurament en sortirem però el que caldrà és reforçar les estructures socials, sanitàries i de tota classe perquè un altre cas com el que té en estat d’alarma mig món no ens torni a agafar desprevinguts.