Un nou 8M
De nou un 8 de març, Dia internacional de les dones, Dia internacional de la dona treballadora. L’ONU decidí l’any 1972 declarar el 1975 com a any internacional de les dones i encoratjà des d’aleshores que els diferents països establissin un dia per commemorar la lluita de les dones per la seva participació, juntament amb els homes, en l’àmbit laboral, i per tant pel dret a la independència econòmica. Però la història ve de més enllà.
En l’origen de la commemoració diversos fets destaquen: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York el dia 25 de març de 1911, una indústria tèxtil on treballaven 500 persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves. En aquest darrer incident van morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.
A començaments del segle XX el moviment sufragista i les internacionals socialistes impregnaren les primeres celebracions del Dia de les Dones. Amb les guerres mundials, a més de les reivindicacions per millorar les condicions de vida i la presència pública i política de les dones, es generalitzaren els clams en favor de la pau i la resolució pacífica dels conflictes. En la segona meitat del segle XX la conquesta dels drets a l’emancipació de les dones i al control sobre el propi cos va fer mobilitzar de nou les feministes.
En la primera dècada del segle XXI el moviment feminista s’ha reforçat a partir d’una major conscienciació col·lectiva, d’empoderament, de voluntat de trencar el silenci social que ens ha bloquejat històricament, i perquè, malauradament, tot i que s’han fet petits avenços, la xacra de la violència, la bretxa salarial, els sostres de vidre, la poca presència de dones en llocs de representació i poder han perpetuat les situacions de desigualtat. La diferència és que moltes dones han decidit actuar i molts homes han començat a qüestionar les masculinitats tòxiques, el masclisme imperant plantejant totes juntes solucions més respectuoses i compartides.
La lluita per la igualtat i el reconeixement de la meitat femenina de la població ha estat llarga, fa alguns segles els erudits discutien si les dones teníem o no ànima, i quan la teníem evidentment era negra, origen de totes les temptacions. No fa pas tants anys que érem considerades incapacitades jurídicament, depenents de la vènia marital o paterna, sense dret d’accés a l’educació superior ni a tenir un desenvolupament professional més enllà de la reproducció i el descans del guerrer. Avui en dia encara constatem com el poder a totes les esferes encara resideix a les mans dels homes blancs heterosexuals.
El 8 de març vam sortir al carrer per recordar totes les lluites passades, les dones que hi van posar el cos, el pensament i l’acció. Reconeixem les nostres realitats, donem les mans a les nostres germanes arreu amb les que enfrontem la lluita actual per un món més respectuós amb la diversitat i més equitatiu, i mirem amb esperança un futur, que no pot ser massa llunyà, en el que la violència i les desigualtats no condemnin les dones a ser ciutadanes de segona ni les posin en perill.
La lluita contra totes les formes d’opressió que planteja el moviment feminista pretén ser una resposta global, política i social a la realitat desigual en la que vivim, i ens apropa a d’altres moviments socials que intenten donar respostes a aquest món complex. Com deia Simone de Beauvoir, «el feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament».