Francesc Guillaumet Periodista

Coincidint amb la setmana del 8 de Març, el cap de Govern, Xavier Espot, ha inaugurat el Servei Integral d’Atenció a la Dona (SIAD), un projecte que ja formava part del programa electoral de Demòcrates per Andorra i que s’implementa en el primer any de mandat. Per tant, des del punt de vista de complir amb el que es diu no es pot retreure res al Govern. Ara bé. N’hi haurà prou amb aquest servei per acordar les legítimes demandes de les dones que demanen la legalització de l’avortament i els equilibris dels governants per salvar un Coprincipat que podria trontollar per la banda episcopal si es despenalitzés la interrupció voluntària de l’embaràs?

D’entrada aquest servei donarà suport (també econòmic si s’escau però mai pel propi acte d’avortar) a les dones que demanin informació per interrompre l’embaràs a l’estranger, sigui a Catalunya, França o Portugal. S’ha de reconèixer en aquest cas que el Govern intenta aportar solucions imaginatives per evitar que fer això mateix en forma de llei pogués crear tensions al Coprincipat. Ara bé, potser caldria recordar (i em penso que ja ho he escrit més d’una vegada) que per imaginació només cal citar el cas de Bèlgica. El rei Balduí, catòlic pràcticament, no volia rubricar la Llei de l’Avortament però això no va ser obstacle perquè el Govern preparés un protocol que ho fa fer possible. Balduí va abdicar per unes hores mentre s’aprovava la norma. Això li va evitar haver de sancionar la llei i hores més tard se’l va restituir com a cap d’Estat i ara els belgues, com la majoria de ciutadans del continent, poden avortar amb totes les garanties que hauria d’oferir la llei.

El tema de l’avortament, de fet, ha tornat a cobrar força aquesta setmana no només per la celebració del 8 de Març, sinó també pel documental de TV3 El mirall andorrà, que va posar el focus en la polèmica donant veu als diferents punts de vista (tots igual de legítims) i emmarcant-ho també en el model de Coprincipat. Del relat d’una de les afectades, però, se’n desprèn la dificultat que tenen les dones que opten per avortar i que, sense que hi hagi més remei, ho han de fer a Barcelona o en algun altre hospital de l’altra banda de les dues fronteres. Explicava que la ginecòloga que l’atenia, malgrat preveure un part de risc per la mare, es va negar a donar-li més opció que la de donar a llum. Atès el perill que comportava, i segons relata en el documental, va optar per anar a l’Hospital Clínic pagant-se totes les despeses necessàries. D’altra banda, en el mateix documental el ministre de Salut, Joan M. Benazet, assegurava que en cas de «complicació greu de l’embaràs» el sistema sanitari «pot actuar». Tornant al SIAD, sostè el Govern que es pot fer càrrec fins i tot d’ajudes econòmiques de tota classe en cas de vulnerabilitat però mai del propi acte abortiu. Per tant, s’entén que a la dona que opta per l’avortament se li donarà tota la informació necessària d’on i com ho pot fer (sempre a l’estranger, és clar) i si no pot afrontar les despeses se l’ajudarà econòmicament tot i que només en part perquè interpreto que el propi acte mèdic no deu ser pas barat. Aquest tipus de suport, de fet, es va anunciar per situacions de vulnerabilitat. Però com es mesurarà aquest barem? En quin llindar de la renda es considerarà que es poden afrontar les despeses i en quin llindar no? Estar-se uns dies a Barcelona, Tolosa de Llenguadoc o Lisboa, per posar només tres exemples, no és pas barat. Per tant el primer que caldria tenir en compte és que la barrera econòmica no fos un topall per cap dona perquè si fos així els seus drets quedarien encara més afectats del que estan ara al no reconéixer-li la possibilitat de poder exercir la interrupció voluntària de l’embaràs al Principat.

I el teló de fons de tot plegat tornar a ser, un cop més, el model d’Estat. S’al·lega en tot aquest procés que legalitzar o despenalitzar l’avortament suposaria la fi del Coprincipat perquè un dels dos caps d’Estat depèn directament del Vaticà i el catolicisme no admet aquesta possibilitat. L’excap de Govern, Toni Martí, va dir alguna vegada al Parlament que havien fet algunes consultes al respecte i que aquesta seria la conseqüència directa d’una hipotètica despenalització. En el mateix debat, el Partit Socialdemòcrata va afirmar que veia perfectament compatible Coprincipat i avortament. I fins i tot els liberals, ara al Govern, havien arribat a defensar un referèndum sobre aquesta qüestió. I arribat el cas, tot i que no veig per enlloc que aquesta promesa electoral hagi arribat a bon port, potser seria la qüestió més assenyada. Perquè al capdavall hauria de ser la ciutadania (i potser fins i tot només les dones) les que haurien de decidir al respecte. No en va hi ha una màxima en tota aquesta qüestió que sempre ha estat la de més sentit comú i, alhora, la més noble: La dona pareix, la dona decideix. Caldria tindre-ho en compte, doncs, a l’hora d’afrontar aquest debat. Tota la resta, malgrat admetre la bona voluntat del Govern i el joc d’equilibris que es veu obligat a fer per abordar la qüestió, no acaba resolent un repte que si no s’encara ara amb totes les conseqüències es deixarà en herència a una altra generació. I en un país en el qual la seva Constitució recull fins i tot el mandat de deixar un medi natural amb condicions per les properes generacions no s’entendria que els obliguessin a resoldre una qüestió a la qual els seus avantpassats no han sabut donar resposta.