Tradició sí però no en detriment dels nostres drets
El dimarts 3 de març del 2020 vam poder veure, en prime time, un documental que analitza la situació de l’avortament al nostre país, és a dir, el fet que l’avortament estigui criminalitzat al nostre país. La postura del Partit Socialdemòcrata és de sobres coneguda al respecte. I per més que sentim una vegada darrera l’altra que nosaltres quan vam governar no vam despenalitzar l’avortament, l’argument, si se’m permet la familiaritat, és cansino ja que sembla que se’ns oblida la situació de bloqueig parlamentari que vam viure aquells dos anys que vam ser al Govern, una situació que ens va abocar a unes eleccions anticipades a mitja legislatura.
Però no m’estendré gaire més al respecte, simplement acabaré dient que la despenalització de l’avortament forma part indissoluble de l’ideari socialdemòcrata andorrà, tal i com així en venim fent prova des del si de la institució parlamentària. Més enllà de comentaris despectius de l’estil de «n’estem fent un problema per donar protagonisme a quatre nenes frustrades que així se senten importants» que, al meu entendre, no mereixen comentaris al respecte perquè ja expressen per ells mateixos el poc encert o el mal gust de qui els formula, el documental va pivotar entorn de la confrontació entre model d’Estat i drets de les dones.
Des del meu anàlisi, segurament no exempt de càrrega ideològica personal, vaig trobar molts arguments basats en hipòtesis que van des de la futurologia al catastrofisme «si fem un referèndum sortirà que no», «si cau el Coprincipat perdrem la nostra independència», «el Coprincipat és el que ens permet perdurar en el temps, mantenir la nostra sobirania i independència». Aquests comentaris crec que obvien un fet cabdal com és el reconeixement d’Andorra com a estat independent davant les Nacions Unides, que no oblidem que no va arribar fins el 1993, quan ens vam dotar d’una Constitució. Reconec que, en interès d’aquest reconeixement mundial del nostre país com a estat independent i sobirà, bé pagava la pena la introducció de l’article 8 a la nostra Constitució però que, gairebé 30 anys després se’ns digui que hem de continuar interpretant aquest article en el sentit que vol el Bisbat d’Urgell (els embrions són jurídicament vida en alguns casos sí i en altres no) per tal de mantenir quelcom que ja hem assolit fa 27 anys, em sembla sorprenent.
En tot cas m’agradaria que el risc de perdre la nostra independència s’argumenti des de tesis de dret comparat, que es fonamentin en tesis més elaborades que les prediccions que semblen ideades per vidents histèriques. És clar que l’habilitat dels andorrans, creant un sistema institucional bicèfal, és la que ens va permetre assolir la independència i la qualitat de subjecte polític autònom reconegut internacionalment, però ara que ja el tenim l’estat independent, no em val que la principal defensa del Coprincipat sigui assegurar el que ja tenim reconegut i protegit per les Nacions Unides. Altra cosa és que el Coprincipat pugui afavorir en determinats casos una tasca de intermediació i de lobby en favor d’Andorra però res que no es pugui treballar des d’una diplomàcia forta.
Dit això vull aclarir que no estic en contra del Coprincipat. Si els coprínceps es limiten a desenvolupar el paper que els atorga la nostra Constitució, no em molesta una institució històrica a la que li hem de reconèixer els seus beneficis. El problema ve quan el Copríncep episcopal, al meu entendre, s’extralimita en les seves funcions, ingerint directament en els afers que són competència exclusiva del poble andorrà. Els conflictes morals i/o ètics que puguin tenir al sancionar les lleis, ja es poden salvar abstenint-se de signar-les. Per tant, tradició sí però no en detriment dels nostres drets.