Francesc Guillaumet Periodista

Els primers casos es van detectar a Mèxic i el virus va començar a créixer de manera exponencial. Li van dir Grip A (tècnicament l’H1N1) i la primera pandèmia del món 2.0 va fer córrer rius de tinta i va emplenar pàgines senceres de diaris i informatius de televisió. La del 2009 va ser la primera pandèmia que afrontava el món global (les que hi havia hagut abans encara eren de l’època analògica) i els resultats de tot plegat van ser molt semblants als del coronavirus.

Els governs van comprar milers de dosis de la vacuna i aquella grip, que amenaçava d’emportar-se mitja humanitat per davant, es va anar amainant fins al punt que la majoria de grip estacional dels darrers anys ja és del tipus A, la mateixa que fa onze anys va tenir el món amb l’ai al cor.
Ara ens enfrontem a una situació més o menys igual. A finals de gener vam saber que un nou coronavirus (Covit-19) va començar a fer estralls a la ciutat xinesa de Wuhan.

La cosa semblava que no aniria a més i que seria un problema estrictament local en un país que té milions d’habitants. Però aviat vam comprovar que en un món global com el nostre circula gairebé a la mateixa velocitat la informació que els virus. Com era d’esperar, el Covid-19 es va començar a escampar i va començar una histèria col·lectiva que té les autoritats sanitàries en estat de vigília (tant a Catalunya com Andorra) i que amenaça d’obrir una via d’aigua preocupant en una economia mundial que encara no s’ha acabat de recuperar de les conseqüències de la crisi del maó. 

Tant és així que moltes empreses noten la falta de primeres matèries produïdes a la Xina (les restriccions sanitàries fan que moltes empreses hagin enviat la gent cap a casa) i les cadenes de producció de mig món se’n ressenteixen. Bàsicament, ara s’entèn millor aquella frase de Jordi Pujol que deia que «quan la Xina estornuda Europa es costipa». Com era d’esperar, les borses també són extremadament sensibles al nou virus aparegut a l’Àsia i aquesta setmana els mercats han notat en forma de baixada la situació que viu el món.

Ara bé. És tant greu aquest coronavirus? A què es deu tanta por? D’entrada aquesta pregunta no la pot respondre algú que no és metge. Però pel que es diu la grip és ara per ara molt més letal que el nou actor que amenaça de convertir-se en pandèmia. On sí que es notaran les conseqüències, més i tot que en el camp de la salut, és en l’economia. Sense anar més lluny, la cancel·lació del Mobile Congres de Barcelona ja va ser una gerra d’aigua freda sobre l’economia catalana. Milions i milions de beneficis es van escapar enguany per culpa de l’anul·lació del certamen. I parafrassejant Jordi Pujol, quan Barcelona es costipa tot Catalunya també se’n ressent. Per tant, és obvi que amb el forat que ha causat aquesta decisió en l’economia del cap i casal tard o d’hora tot el país en surti perjudicat. Més que res perquè això de l’economia és un peix que es mossega la cua i si l’hoteler que havia de fer bitllets a cabassos no compra la carn que tenia encomanada i si el carnicer que confiava a fer calers aquests dies no renova la cuina de casa seva, el paleta que esperava fer-ho tampoc se n’anirà de vacances. És a dir, que tot plegat serà un drama per les nostres butxaques.

Però torno a la pregunta que em feia abans. És tan greu aquest coronavirus? D’entrada molt innocu no deu ser atès que ha provocat moltes morts (generalment gent d’edat avançada i amb algunes patologies prèvies). Però en sistemes sanitaris d’excel·lència com els nostres no haurien de provocar més maldecaps dels previstos. Altra cosa és si això s’escampa per països que no compten amb medicaments adequats ni amb sistemes de salut dignes de tal nom. En aquest cas el drama humà que provocaria segurament seria molt més greu que el que pot causar a Europa, deixant clar que d’importància en té aquesta patologia. 

Feta tota aquesta digressió, però, em penso que tot plegat acabarà més o menys com va acabar la Grip A. Més o menys hem fet el mateix. Aparició dels primers casos, detecció del pacient zero a cada país on arriba, imatges de gent amb mascaretes (que tampoc serveixen de gaire), cancel·lació d’esdeveniments internacionals de renom, com el Carnaval de Venècia, atenció mediàtica prioritària... Tard o d’hora, també, apareixerà la vacuna que ja s’està testant i de la que es compraran milions de dosis (no és estrany que les accions de la farmacèutica que la fa estiguin pels núvols). I qui sap si d’aquí uns anys, com passa amb la Grip A, el Covid-19 serà un virus respiratori que apareixerà a l’hivern i marxarà per primavera com passa amb la grip estacional. Qui sap... Perquè el que està clar és que en això de la salut no es pot especular mai. Tal vegada el que quedarà de tot plegat és la desaccelaració de l’economia que provoca i provocarà i que no va causar la grip mexicana del 2009. Mentrestant continuarem obrint telenotícies, fent portades de diaris i acabant amb les existències de mascaretes a les farmàcies. I és que més que el coronavirus és la por al desconegut el que mou tota aquesta (futura) pandèmia.