Paraules de Melcior Font i Marsà
La figura del poeta i enamorat d’Andorra, concretament de les Bons, del Colomer de Cotxa, d’Encamp, a partir sembla de 1927, Melcior Font i Marsà està sent sortosament recuperada.
La seva biografia ha estat publicada recentment per Pau Vinyes i Roig sota el títol de Melcior Font, guerriller cultural.
La Societat Andorrana de Ciències en van organitzar la presentació del llibre a l’església de les Bons el passat 9 de novembre del 2019 junt amb Velles Cases Andorranes.
Us en proposo els següents fragments per gaudir de la seva visió poètica.
De Postals d’Andorra a l’Àlbum Meravella de 1930:
«Coneixem Andorra de fa uns tres anys, però en fa una pila que topem amb un vell clixé sobre aquest país que, per ara, no tendeix a esvair-se. És un clixé que té cara i creu. Es tracta gairebé sempre de presentar Andorra com un país en estat de perfecta salvatgeria; de poblar-lo de contrabandistes, tacats de sang, d’esborrar el seu verd lluent i vestir-lo de color de tabac. I, sobretot, no descuidar-se mai de fer constar que les capes negres i el capell dels seus consellers són plens de pols i que a Casa de la Vall, que s’obre amb una clau enorme, hi ha una guillotina sempre a punt.... Volen conservar a Andorra una indumentària típica que no viu sinó en els ulls dels turistes que tenen tard. I, tanmateix, el pantaló curt, la sivella a les sabates i la jaqueta de vellut qui sap on paren! Només la barretina – la morada sobretot – troba encara alguna testa escadussera...Llur tipisme si que va descolorint-se; la Mare de Déu de Meritxell, té, a fi de comptes, el mateix posat d’abans... La creu d’aquest clixé vol presentar-nos els andorrans convertits en una mena de propietaris del Putxet. Només per què han emblanquinat les façanes i porten pantalons llargs i corren en automòbil per la carretera...
Ara, com abans, Andorra té la fesomia del seu paisatge i el tarannà de la seva gent, sotmesos a la posició geogràfica. Fa l’efecte que hi ha estat sotmesa, fins i tot, la seva història....País per als ramats, feia l’efecte que era de més a més per als homes. Tot això amb un fons d’aigua que no s’estronca, un cel esbandit i una verdor que no perd mai... a Andorra, la vida no ha estat mai fàcil. Calia bregar-hi coratjosament ahir i avui i encara no fer-se massa il·lusions sobre el possible botí o la victòria final. Però ara el camí és obert de bat a bat... Ara li serà obert, finalment, aquest camí que és el de les ramades. Hi baixen les ovelles i els pollins que a penes caben a la plaça. La travessia clàssica, que és la vinguda per l’Hospitalet, serà ben lligada -ja era hora- al camí de La Seu. La llegenda comença a fugir... Que hi perd Andorra ? Probablement res. Té prou reserves naturals per haver de refiar-se de tòpics. Fixeu-vos que la Casa de la Vall, d’ençà que hi passa l’automòbil a la vora no ha trontollat pas gens...
Aquesta frontera ... Té el posat d’un acord fet a les bones, d’una avinentesa cordial, no feta sobre els mapes, sinó damunt d’aquestes prades, una mica més avall del pont...
Andorra és també la vall de la calma... El seu viure és essencialment agrícola i pastoral...Aquest tarannà de la gent explica una pila de moments de la seva història i... qui sap si és un encís més.
El riu juga a Andorra un paper compromès... En aquest país de cel net i d’aire viu, el Valira és un riu clar...llisca amb una fúria superior al seu gruix... Vora la calma de la gent i l’endormiscament de la Vall, el Valira té pressa... Andorra té en les seves places dues úniques remors: la del riu que fuig i la dels cops del ferrer, que cauen amb un cert ritme...
A Andorra el paisatge té una força tan absorbent que és ell, en definitiva, el qui ha bastit les cases... Els pobles d’Andorra són tots plaça i les cases totes balcó... De part de dins, la fusta ho és tot, sostre i sòl, paret i portalada... El to dels pobles d’Andorra és el torrat fosc, que tira a negre, trencat per pedres d’un blau indefinit...
Meritxell... Els andorrans necessiten la fe com el pa que mengen....és posat estratègicament al cor de la Vall. Els goigs ja ho diuen...»
D’unes notes escrites a mà a Andorra el 1936 i no publicades:
«Els llacs d’alta muntanya, Estany de l’Alba, Estany de Fontargent i de Xuclà, tenen un blau blavíssim, un punt metàl·lic, tornasolat, que he vist només a l’ala d’alguna papallona.
Aquests llacs tenen unes cales suaus com de cala marina. La sorra i tot! L’aigua de neu hi és transparent. Es compten les pedres a dins.
L’estany de l’Alba deu el nom a la blancor lívida de les agulles que el volten. L’Estany blau de Xuclà, a l’ombra blau fosc d’una agulla que s’hi reflecta.
He vist el pas del vent sobre l’estany de Fontnegre. Hi ha unes onades primes, lluents, com un esgarrifament, que trenca el blau, més blau com més profund, i més a la vora de la riba, més clar, més transparent, verdós i tot, amb les pedres i la sorra a sota.
La fressa del riu ha de pujar de sota per arribar a la finestra.
Encara he vist passar el vent sobre l’aigua. Hi ha una congesta al mig. Aigua de neu, encara en tenia com un punt de blancor i es trencava.
Ara és l’hora que mengen els isards i les perdius mengen a ponent.
Nuesa sensibilíssima de la nit. I el millor aire del món.
La tardor s’estenia com una trama de seda que atura les anyades. No em podia avenir que els ocells poguessin arribar fins a terra.
A la neu se li seguia el rastre d’un ocell fins al moment que va tornar a volar.
L’heura, color d’escorça, s’enganxa al tronc i el va penetrant de mica en mica.
Ahir va començar a ploure amb una gran fúria -pluja blava- que en diuen aquí dalt. M’agradaria veure sota aquesta pluja, ara tots els indrets que estimo.
Des del cap del Port veig els núvols com passen la seva ombra sobre la muntanya del Pic Negre. Hi ha aquell verd tan clar de l’alt pasturatge. I el núvol va dibuixant-hi la seva ombra lenta que va avançant, avançant fent una taca grisenca...
El pas dels núvols sobre els pasturatges clars: de vegades no és l’ombra d’un núvol la que avança, si no, com que la vessant és tota coberta de núvols, és una clariana la que avança, és una ombra de sol aleshores, és una esquitllada de blau que va rodolant.
Les fulles mortes no cauen d’un sol cop com els fruits madurs o sense fer soroll com les flors marcides. Les dels oms a la vora dels recs, es desenganxen cap a migdia i retardades per fulles encara vivents o per nius abandonats tomben a terra just un moment abans que el sol. És l’hora que l’aigua ha oblidat si ve del molí o de la pluja. Només les fulles verdes neden a sobre.
Hi ha les fulles que cauen a la nit, fregant una branca i s’aturen inquietes de por de despertar l’arbre i fan encara més soroll. Des del llit les sentia i les veia.
Hi ha vermells en la fulla d’octubre, i el vent té un toc de neu,
He vist un pivet centenari, arrencat de soca a rel pel llamp. Tenia les rels -els braços- enlaire.
Miro aquest paisatge, no pas volent-lo escodrinyar...sinó fonent-m’hi.»
La vida i les paraules de Melcior Font i Marsà posen de relleu una vida agitada, poeta i periodista, en una segona fila política, funcionari de confiança en la Generalitat dels anys 1930 i cineasta en el seu exili a París, que s’equilibra amb un esperit contemplatiu i una visió sincera de gran intuïció i qualitat poètica, amb les seves estades a Andorra, entre altres. I una personalitat amb afectes i desitjos elevats a nivell estètic, moral i físic. Un visionari, capacitat i organitzat els desafiaments del qual, segurament, van ser l’ansietat, la depressió i la irritabilitat, la confusió i la desorientació.
Si naixia el 24 de desembre del 1902 a Sant Andreu de Palomar, Barcelona, hi tornaria per a morir-hi el 3 d’octubre de 1959.
Una durada vital curta però intensa, una part de la qual compartida amb Andorra i la seva gent, deixant-ne empremta física i poètica, per sempre més, en el racó magnífic de les Bons i la vall d’Encamp, segons ell, «un dels racons més paradisíacs d’Andorra».