Francesc Guillaumet Periodista

Ahir en va fer 39 anys d’aquells fets. La tarda del 23 de febrer del 1981 el tinent-coronel Antonio Tejero, pistola en mà, va entrar al Congrés dels Diputats amb un grup d’agents interrompent la sessió d’investidura de Calvo Sotelo. Suárez havia presentat la dimissió com a president del Govern (la pròpia UCD li havia fet el buit) i s’havia d’escollir el seu successor. Enmig de la incredulitat dels diputats (està gravat per televisió) es van començar a escoltar ràfegues de metralleta per tot el Congrés al crit de: «Todo el mundo al suelo». Com relata Javier Cercas a Anatomia de un instante, només tres persones van aguantar impertèrrits al seu escó sense deixar-se intimidar pels trets dels homes de Tejero: Adolfo Suárez, el seu vicepresident Gutiérrez Mellado i el líder del PCE, Santiago Carrillo.

Aquesta segurament és la fotografia que més o menys tothom té d’aquell dia en què la llavors jove democràcia espanyola va estar a punt de saltar pels aires per la voluntat colpista d’un grup de nostàlgics de l’antic règim. En aquelles dates jo encara era molt jove. En recordo, però, el nerviosisme que hi havia a casa i el discurs del rei (després m’hi referiré) assegut en un vell pupitre que teníem al menjador. De totes les anècdotes que s’han explicat d’aquell dia, però, me’n recordo especialment de les que em va explicar Josep Anton Rosell, exdirector del Periòdic d’Andorra. En aquelles dates Rosell dirigia La Mañana. El diari degà de les comarques de Lleida (el 1981 era l’únic que s’editava a la demarcació) publicava cada dia una pàgina dedicada a Andorra. El taxista que portava el diari cap al Principat comprava dues ampolles de whisky (les úniques que li permetien passar per la duana) i les baixava al vespre al director del diari. Des de feia un temps s’havia convertit en tradició que polítics, sindicalistes i gent del món cultural de la Lleida dels vuitanta s’atansessin al diari, llavors ubicat al Carrer Democràcia. El Josep Anton Rosell treia les ampolles de whisky que li havia baixat el taxista que portava el diari a Andorra i començava una tertúlia sobre l’actualitat política de la Lleida, la Catalunya i l’Espanya d’aquell moment. Aquell 23 de febrer a la tarda, però, no arribava ningú a l’hora convinguda. Rosell es va estranyar perquè amb puntualitat britànica anaven arribant cada setmana les persones que havien convertit aquella trobada en una cita inexcusable a la seva agenda. Al posar la ràdio es van assabentar del cop. Cal entendre que eren altres temps. No hi havia Twitter, ni Facebook, ni internet ni xarxes socials i la informació no fluïa tant al minut com ho fa ara. De fet, als diaris no hi havia ni ordinadors (tothom escrivia amb màquina d’escriure) i era el linotipista qui s’encarregava després de construir les columnes amb lletres de plom per portar-les a rotativa.

Deia que a la tertúlia no s’hi va presentar ningú aquella tarda. Però al cap de poca estona de què arribés la notícia sí que va arribar una altra visita al diari. Dos inspectors i quatre uniformats es van presentar a la redacció del Carrer Democràcia de Lleida. Li van explicar al Rosell que venien a protegir el diari (de fet, no hagués estat estrany que algun grup d’incontrolats hagués fet cap a les instal·lacions). Com que hi havia molta feina el Rosell, que era home de caràcter, els va ordenar que tallessin els teletips. Ja dic que eren altres temps. Les notícies d’agència arribaven llavors a través d’una màquina semblant a una impressora que anava treien tots els telex. Algú havia de tallar paper per paper per seleccionar les notícies i Rosell va demanar als policies que ho fessin ell. «Així ens ajudareu i alhora us assabentareu del que passa», em va explicar l’enyorat Rossell una vegada. Al cap de pocs minuts, però, els policies van fer una trucada (suposadament al Governador Civil) i no van tardar a marxar del diari. Aquesta és una de les anècdotes que m’agrada explicar quan es compleixen anys d’aquell dia en què els nostàlgics del règim es van quedar amb un pam de nas. 

Feia temps que als ambients de Madrid es parlava de donar un «cop de timó». Hi havia, doncs, un cert ambient que ho afavoria. Tant és així que el qui va ser fa anys Subdelegat de Defensa a Lleida em va explicar que aquell dia feien un curs d’esquiadors de muntanya a Baqueira. Com que al telecadira es barrejaven amb la gent una jove li va preguntar: «¿Cuándo vais a dar el golpe?». La casualitat va fer que el qui s’havia considerat cervell de la trama, el general Alfonso Armada, també havia estat a Lleida fins pocs mesos abans. Era el cap de la Región Militar Urgel i Suárez (amb recança) el va nombrar subcap de l’Estat Major. S’explica que Suárez, home hàbil en l’art de la política, no se’n fiava. I pel que es va veure després tenia tota la raó del món perquè Armada va maquinar per presidir un govern amb representants de tots els partits però amb ell al capdavant. És a dir, un Executiu presidit per un militar per desencallar un il·lícit inconstitucional com el que havia suposat l’entrada de Tejero al Congrés o la sortida dels tancs a València per part del general Milans del Bosch. Se’n va dir la «solució Armada». I no era més que un cop d’Estat més refinat que el que va perpetrar Tejero, que no passava de ser un personatge d’opereta. El final de la història ja se sap. El cop va fracassar, el rei va fer el discurs defensant la democràcia i la Constitució i Tejero va pactar la seva rendició. D’això, per sort, ja en fa 39 anys. És previsible que l’any vinent, coincidint amb el 40è aniversari, les novetats editorials que presumiblement sortiran al mercat, intentin respondre els interrogants que encara hi ha ara d’uns fets que van tenir amb l’ai al cor milions de ciutadans i mitja Europa.