Pere Brachfield Soci director de Brachfield & Asociados Abogados

Un antic refrany espanyol diu que: «Deute vell és deute mort». Fa dos segles el prestigiós novel·lista gal Honoré de Balzac, entre els diversos consells sobre com eludir els creditors va escriure: «Els deutors es poden lliurar dels deutes per la prescripció; aquest mètode és tan excel·lent que li dedicarem algunes reflexions. La prescripció del deute és un dels mitjans legals més eficaços per lliurar-se dels creditors i per liquidar el deute d’una vegada per totes i sense necessitat de donar-los un cèntim» . Per la qual cosa, l’actitud passiva de molts morosos experimentats es basa en la idea de «deixar treballar a les lleis» a veure si hi ha sort i prescriu el deute. Els morosos avesats com a norma no paguen a ningú; si el creditor reclama li donen llargues fins que desisteixi.

La prescripció extintiva de deutes i d’obligacions de pagament a Espanya, que es troba en l’esfera jurídica de la prescripció d’accions civils, és un tema molt complex, ja que les normes que la regulen vénen recollides en diverses lleis i a més els terminis de prescripció de deute van des dels sis mesos als trenta anys. Un altre factor que complica la qüestió és la normativa especial sobre la prescripció extintiva dels deutes mercantils i de les obligacions de pagament de certs negocis jurídics que gaudeixen d’unes particularitats que és important conèixer. Al propi temps, la Llei 42/2015, de 5 d’octubre de reforma de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, en la disposició final primera, va modificar l’article 1964 del Codi Civil, reduint el termini general de prescripció per a l’exercici d’accions personals que existia des de 1889; o, dit d’una altra manera, va reduir notablement el termini general de prescripció extintiva de deutes. Per tant, podem parlar d’una nova prescripció de deutes a partir de 2015. Així mateix, cal tenir en compte que les normes per a la prescripció de deutes en el Dret Especial de Catalunya i en els Drets Forals poden ser diferents a les determinades per la Llei estatal. Després, hi ha un gran desconeixement al respecte i es propaguen informacions reduccionistes sobre una matèria tan important. La prescripció extintiva d’obligacions de pagament (també anomenada per la doctrina científica prescripció alliberadora) és l’extinció del dret de crèdit en virtut de la inacció del creditor durant el termini fixat per la llei. Es tracta d’una manera extintiva de drets i en l’específic, del dret de crèdit ja que afecta la seva existència mateixa, provocant la desaparició de l’vincle jurídic entre creditor i deutor, amb totes les conseqüències legals que d’això deriven. Per tant, la prescripció extintiva de deutes és un institut de el Dret que permet el subjecte passiu d’un dret subjectiu o d’una pretensió (deutor) defensar davant els actes d’exercici de titular del dret (subjecte actiu o creditor), quan tal acte es produeix després d’un silenci de la relació jurídica, prolongat al llarg de el temps marcat per la llei. Recapitulant, la prescripció extintiva requereix per la seva configuració de dos elements indispensables: primer, transcurs del temps fixat per la llei per a l’exercici del dret de crèdit; segon, inactivitat del creditor i també del deutor. Per tant, perquè la prescripció de deute es produeixi, no han d’haver existit actes que trenquin el silenci del creditor és a dir, que interrompin la prescripció de l’obligació- bé per reclamació extrajudicial del titular del crèdit, per la iniciació d’un procés judicial a instància de creditor o per reconeixement del deute per part del deutor (subjecte passiu).

La prescripció extintiva de l’obligació de pagament només suposa l’impediment d’exercici del dret del creditor d’una reclamació judicial, ja que, en nom de la seguretat jurídica, el titular de la mateixa no pot exercitar-lo. En altres paraules i fent una analogia, la prescripció de deute no provoca la mort del dret, sinó que el converteix en una mena de zombi. Així doncs, la prescripció extintiva de deute és la manera d’extingir les accions que pot exercitar el creditor per aconseguir el seu dret de cobrament pel sol fet de no donar ells adequades senyals de vida durant el termini fixat per la llei. Dit d’una altra manera, per reclamar judicialment un impagament la llei marca uns terminis dins dels quals es pot iniciar l’acció judicial. No obstant això, si transcorre el lapse de temps previst pel Dret, el creditor veurà impedit el seu dret a obtenir una condemna contra el deutor per realitzar el seu dret de cobrament.

El Dret espanyol ha establert un termini per a la prescripció general de les accions personals; és a dir, un termini de prescripció extintiva dels deutes. Aquest termini està marcat en l’article 1964 del Codi Civil. Val la pena assenyalar, que des de 1889, any en què es va aprovar el nostre Codi Civil, el termini general en el qual prescrivien les obligacions de pagament a Espanya va ser sempre de quinze anys, termini que va canviar l’any 2015 ja que es va establir una nova prescripció de deutes i es va introduir un nou termini de prescripció extintiva. Cal recordar, que l’article 1964 va patir una important i complexa modificació en el 2015, quan la disposició final primera de la Llei 42/2015, de 5 d’octubre, de reforma de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil va reduir el termini de prescripció de deutes a cinc anys. Ara bé, aquest termini només és aplicable per a les obligacions de pagament nascudes de relacions jurídiques establertes a partir de el 7 d’octubre de 2015, que va ser la data d’entrada en vigor de les modificacions introduïdes per la Llei 42/2015. Al seu torn, a les accions civils derivades de relacions jurídiques nascudes entre el 7 d’octubre de 2005 i el 7 d’octubre de 2015, se’ls aplicarà el nou règim de prescripció de deutes i en particular la regla transitòria de la Llei 42/2015 , de 5 d’octubre que al seu torn es remet a l’art. 1939 CC, de manera que, tot i que segons normativa anterior els hagués correspost un termini de quinze anys, aquestes obligacions prescriuran el 7 d’octubre de al 2020 (és a dir, cinc anys després de l’entrada en vigor de la Llei 42/2015, ja que és el nou termini de prescripció de deutes establert). I, a les accions civils derivades de relacions jurídiques nascudes entre el 7 d’octubre de 2000 i el 7 d’octubre de 2005 se’ls seguirà aplicant el termini de quinze anys previst en l’art. 1964 CC (com es venia fent fins a l’entrada en vigor de la Llei 42/2015). Per tant, tots els creditors que tinguin crèdits impagats amb deutors morosos dels quals les obligacions de pagament van sorgir entre el 7 d’octubre de 2005 i el 7 d’octubre de 2015, han d’actuar diligentment abans de el 7 d’octubre de 2020, reclamant el deute per via judicial o extrajudicial per evitar que el deutor morós s’aculli al seu dret d’al·legar la prescripció extintiva del seu deute si posteriorment interposem una demanda de reclamació de quantitat en contra per a exercitar el nostre dret de crèdit davant els tribunals. Ara bé, quan es tracti d’un dret real d’hipoteca el termini de prescripció de l’acció hipotecària és de vint anys ja que l’article 1964 de CC estableix una regla especial per a l’acció hipotecària, la que té el creditor hipotecari contra el bé hipotecat per realitzar el seu valor i cobrar d’aquesta manera l’import del deute que ella garantia. L’acció prescriu als vint anys i el crèdit que garantia als cinc. Conseqüentment, l’acció hipotecària prescriu als vint anys, a comptar des del venciment que inicialment té fixat el préstec.

Quant als terminis de prescripció a França, en primer lloc, cal tenir en compte que els terminis de prescripció en matèria civil de la legislació francesa van ser modificats en l’any 2009. A partir d’el 19 de juny de 2009 el termini de prescripció de dret comú és de cinc anys (anteriorment era de trenta anys en matèria contractual i de deu en l’extracontractual) i la prescripció en matèria comercial és de cinc anys en lloc dels deu d’abans de la reforma legislativa. No obstant això, certs deutes professionals, comercials i penals estan regulades per terminis de prescripció més curts. Amb caràcter general les accions mobiliàries per exercir un dret personal o real sobre un moble o sobre un crèdit, i les accions personals que són les que pretenen aconseguir el reconeixement d’un dret personal prescriuen als cinc anys. A França les accions reals sobre immobles prescriuen als trenta anys, encara que el dret a la propietat és imprescriptible. L’actual legislació a França permet a les parts modificar contractualment els terminis de prescripció civil per escurçar o allargar el període. Però els períodes no poden ser escurçats a menys d’un any o allargats per sobre dels deu. No obstant això, la possibilitat de modificar el termini de prescripció està prohibit per a certes matèries, com són els salaris, rendes, pensions alimentàries, lloguers, interessos retributius i en general tots els pagaments que s’hagin de fer per anys o en terminis més curts.