Manca de voluntat
Poc m’importa si algú em saluda en català, en castellà, en anglès, en francès o en l’idioma que li sigui més còmode. Considero que cadascú és lliure d’expressar-se amb les paraules que més l’identifiquin. Ara bé, que una persona que treballa de cara al públic no sigui capaç de seguir una conversa en català i, a més, s’enfadi perquè el client li està fent una pregunta en l’idioma oficial del país, em sembla força greu. Fa unes setmanes, hi va haver un enfarfoll bastant destacat perquè un establiment de renom negava, suposadament, l’atenció al públic en català. Els responsables del negoci van sortir a desmentir la notícia i al final sembla que tot va quedar en un mal entès. En el moment de fer-se públic aquest fet de seguida vaig pensar que, en cas que fos verídic, segurament es tractaria d’un cas aïllat i poc present al Principat. Doncs bé, després de parar més atenció, puc assegurar que d’aïllat en té ben poc. El sector del turisme, en especial, la branca del comerç i la restauració, està ple de mancances lingüístiques. Potser no és necessari que un treballador d’aquest camp hagi de parlar a la perfecció el català. Però sí que és imprescindible que mig l’entengui i sigui capaç de seguir la conversa. Si volgués que m’atenguessin únicament en francès aniria a França. Si preferís l’anglès, em decantaria per un territori angloparlant. I el mateix passa amb el castellà. Què s’assembli al català no treu que sigui un idioma diferent de l’oficial. Tant que ens volem fixar en els països veïns, només cal pensar que faria un francès si dins del seu propi territori l’atenguéssim en català i ens neguéssim a seguir la seva llengua? Crec que tots coneixem la resposta... Cadascuna de les llengües és igualment respectable i apta, però si legítimament s’estipula un idioma diferent per a cada indret deu ser per alguna cosa.
Quan es ve de nou a un país hi ha moltes dificultats a les quals cal adaptar-se. I una d’elles és l’idioma. Òbviament, no és fàcil. Però la intenció hi té molt a veure. A primera vista ja es nota si una persona està posant o no de la seva voluntat per integrar-se i apropar-se a la comunitat a la qual n’ha vingut a formar part. Em costa creure que un forà porti diversos anys al país i no sigui capaç ni d’intuir el català. Alguna cosa falla. El Govern pot implementar mesures per fomentar la llengua. De fet, s’han anunciat diferents actuacions per potenciar més l’idioma. Tot i això, per molta intenció que hi hagi, si les persones que han d’aprendre la llengua no hi estan disposades, poca cosa es pot fer. Caldria passar de l’avís a la penalització? Qui sap... Veritablement, no és qüestió d’imposar una llengua sobre l’altra ni de menysprear idiomes. Però és una mica trist que gran part dels comerços i establiments turístics del Principat defugin tant del català. No m’atreviria a quantificar en números aquests negocis. Ara bé, si hagués de fer una estimació, podria dir que gairebé la meitat dels establiments que he visitat al llarg de les darreres dues setmanes m’han atès en un idioma que no era el català. I, malauradament, en alguns d’ells ha sigut perquè el treballador no tenia coneixement de la nostra llengua i (en diverses ocasions) perquè tampoc tenia gens d’interès a conèixer-la.