Fem turisme a través de la denominació d’origen
Llegeixo en aquest diari que el sector hoteler confia que la DO Andorra porti nous turistes al territori. I d’entrada, i amb totes les reserves del món, els dono la raó. I és que tot i que les dades del Ministeri de Turisme demostren que el 80% dels turistes que venen a Andorra arriben al Principat atrets pel comerç i l’esquí no té res d’estrany pensar que la gastronomia pot ser un projecte de futur. Més que res perquè a l’altra banda de la Farga de Moles, la cuina i la força que tenen les DO en diversos territoris ja ha obert un filó turístic que val la pena explorar.
D’entrada, al llegir la notícia me’n sorprenc. Més que res perquè no era coneixedor que a Andorra es fes vi. De fet, segons diu la crònica, la vinya només representa un 1% de la superfície agrícola del país. Però el primer pas per començar a explorar aquesta via ja està fet. Tenir una DO pròpia, i Andorra ja la té des del 2006, és el punt de partida per començar a crear marca i generar un relat al seu voltant. El vi que es fa a Andorra, doncs, seria un vi d’alçada, una varietat que a Catalunya es valora de manera especial. Ara per ara se’n fa a Tremp (al Castell d’Enclús) i també a Àreu, on una família del Penedès amb orígens familiars al Pirineu planta vinya a més de 1.000 metres d’alçada. De fet, vaig tenir l’ocasió de conèixer-ne els propietaris durant una jornada tècnica de la Fira de Sant Miquel de Lleida i em van explicar que la documentació demostra que històricament, i es remetien a l’època medieval, la vinya havia estat un dels principals cultius del Pirineu, per estrany que pugui semblar.
De fet, si no m’erro, va ser així fins a la fil·loxera, quan la poca que hi quedava ja va quedar relegada per altres activitats agrícoles. Deia que les DO també són una forma de vendre el territori. Sense anar més lluny, a la demarcació de Lleida la DO Costers del Segre ha estat un eix vertebrador de la cultura del vi. Amb una nòmina de paisatges molt diferents i amb uns vins de marcada qualitat, els productors lleidatans s’han anat fent un lloc en el mercat. Amb una història darrere de cada celler, des del Castell del Remei fins a Raimat passant per Flix, Baldomar o Cèrvoles, per citar només uns quants referents, les rutes per la DO Costers del Segre són una altra forma de fer turisme amb l’excusa de la gastronomia. De fet, hi ha molts cellers que ofereixen visites a les seves bodes, una proposta que inclou des de la visita a les vinyes fins a l’explicació de com s’elabora el vi acabant amb la degustació de cada marca.
I si el vi és una excusa per viatjar i fer turisme (també per degustar una bona gastronomia) l’oli en seria un altre exemple. La força de la DO Garrigues, una marca que engloba «l’or groc» que es produeix en aquesta comarca de marcada personalitat, també representa una forma de visitar el territori. Pel que fa a l’oli (també passa amb el vi) hi ha rutes que permeten visitar les cooperatives, veure com s’elabora la producció i acabar amb un tast que s’esdevé com una proposta apta per a tots els públics i, en especial, pel públic familiar. La majoria de cooperatives, a més, no només exporten la seva producció a l’estranger sinó que també venen oli al detall amb botelles de disseny que aporten un plus de qualitat a la taula. Amb aquestes credencials no es estrany que la majoria de pobles de les Garrigues disposin de la seva pròpia fira per divulgar la seva producció. La Fira de l’Oli de les Borges que se celebra al gener, potser la més coneguda entre el gran públic, n’és el principal referent, tot i que són moltes les poblacions que també s’hi sumen durant l’any.
Però tornant a Andorra, ara per ara la producció de la DO Andorra és poc coneguda però que amb una bona promoció al darrere pot donar molt de si. Ho recordava dijous a aquest diari el president de la Unió Hotelera d’Andorra, Carlos Ramos: «Es tracta d’un producte molt selecte que alguns establiments del país ja ofereixen. Farem que en siguin molts més», assegurava. Ara per ara, la producció dels cinc cellers andorrans, ubicats a Sant Julià de Lòria i Ordino, roda les 15.000 botelles anuals. És una bona base per anar creixent poc a poc i posicionar-se al mercat. Qui sap si només a l’intern o també a l’internacional.
Pel que fa a la meva pròpia experiència personal, i també a la del meu entorn, tinc/tenim costum de demanar vi del lloc on estem. Als restaurants de Lleida sempre m’agrada apostar per un Costers del Segre mentre que si vaig a Tarragona opto per un Penedès, un Priorat o un Montsant. El mateix em passa a la Costa Brava, on els vins de la DO Empordà també donen un altre caire a la taula, talment com si estiguessin impregnats del mateix territori que es visita. El mateix podria explicar de l’Aragó, amb els seus excel·lents Somontano, o a la Rioja, potser la més coneguda juntament amb la del Penedés. El que tinc clar és que la pròxima vegada que visiti Andorra optaré per algun restaurant que em pugui servir un vi de la DO Andorra. Al cap i a la fi és una altra manera de viatjar i de fer turisme.