Superar la decepció
Avegades ens sentim decebuts per alguna cosa o amb alguna persona, o fins i tot amb nosaltres mateixos, i això passa perquè hem creat a la nostra ment certes expectatives allunyades de la realitat. La decepció és aquest sentiment de sorpresa i tristesa que ens colpeja quan no obtenim allò que esperàvem i que confiàvem que succeiria.La decepció només sobrevé quan, prèviament, hem esperat que passés alguna cosa, quan hem passat per una espera positiva. I quan les coses no succeeixen com teníem pensat ens sobrevé una caiguda, un retorn dolorós a una realitat molt allunyada de les nostres expectatives. Per això, no ens importa, no ens decep. Així succeeix amb les persones que no ens importen, perquè mai esperem res d’ells.
A causa d’això, per tal d’evitar la decepció, podem intentar no esperar res de la vida ni de les persones, podem viure la decepció de forma malaltissa i passar-nos la vida rumiant sobre tot el que ens han fet o ens ha passat de dolent en aquesta vida. Això ens empeny a ser insociables i allunyar-nos del món i el que és pitjor ens fa desgraciats. Però aquesta gran desafecció no ens sembla molt atractiva. Sempre preferim viure amb il·lusions a les que de vegades segueixen decepcions, en comptes d’eliminar totes les nostres metes i desitjos per tal d’arribar a no viure mai cap tipus de decepció. I això és el que hem de fer, ja que hi ha una altra forma de conviure amb ella.
S’hauria de ressaltar que la decepció sempre és una doble pena ja que ens decep la situació i també la nostra actitud de queixa, però tots sabem que cal acceptar les coses tal com són. Així, la decepció ens condueix cap a l’acceptació la qual ens fa viure en la realitat i no en una successió d’il·lusions i desil·lusions. Acceptar no és resignar-nos ni sotmetre’ns a res ni a ningú, no és renunciar a esperar o a actuar.
Acceptar és acollir el món tal com és, en comptes d’exhortar perquè sigui com hauria de ser o com a nosaltres ens agradaria que fos. És acceptar també la decepció, reconèixer tranquil·lament que esperàvem que succeís alguna cosa diferent al que ha esdevingut. De manera que haurem de dir-nos sense més: «Bé, les coses són així», i deixar de lamentar-nos. Després tornem a la nostra realitat i veiem què és el que podem fer. La decepció desemboca així, suau i progressivament, en l’acció.
Però què passa si estem decebuts amb nosaltres mateixos? Si pensem que no hem estat a l’alçada del que prevèiem, que no hem obtingut els resultats que esperàvem. Un cop més, la solució no es troba en renunciar a fer nous projectes i buscar noves metes ni en la autodesvalorització, sinó en acceptar-nos a nosaltres mateixos i seguir lluitant a la vida. Resta clar que en tot el que ens proposem, unes vegades sortirem vencedors i en altres fracassarem. La nostra vida serà una successió de gaubances i decepcions i així és com ha de ser.
Per acabar, dir que hi ha coses, esdeveniments i persones que podem resultar de vegades molt decebedors, però això ens farà valorar millor tot allò que no ho és.