La culpa i la vergonya
Cada sentiment condueix a una acció. En psicologia l’anomenem causa-efecte. Per exemple, el sentiment de culpa és fer i el de vergonya és ser. Em sento culpable per haver fet això o no haver-ho fet. No obstant això, em sento avergonyit per ser d’aquesta manera o per no ser d’aquella. Aquests sentiments no porten res de bo. Són negatius. Però hi ha un tercer que pot substituir a tots dos i a sobre, ens beneficia. El sentiment de responsabilitat. Sóc responsable d’haver fet això o de no haver-ho fet. Sóc responsable de ser d’una manera o de no ser d’una altra. Un cop accepto la meva part de responsabilitat, només queda aprendre la lliçó i intentar no tornar a repetir-ho. No tinc motius per sentir-me culpable i menys encara avergonyit. Seria: - intentaré reparar el meu error - no pagar per ell. Aquesta forma de pensar i actuar és la més encertada. No deixa lloc a interpretacions subjectives. Com ara: sóc maldestre, inútil, no serveixo per a res, tot ho faig malament, etc. Tingues present que només la justícia pot jutjar-nos i és objectiva. Ningú més té el dret a fer-ho i per això hi ha advocats, per defensar la nostra versió dels fets. Amb la qual cosa, res és bo o dolent. Sempre dependrà de qui ens defensi o ens ataquí.
Si has fet el que havies de fer, no hi ha motiu per sentir-te culpable. Et pots haver equivocat, sí. Però en aquell moment pensaves que era la millor opció. La culpa es compensa amb un altre acte. Pagant pel teu error. És el que fa la justícia. Et posa una multa o t’envia a la presó. És a dir, està limitat en el temps. Un cop has pagat pels teus actes, ets lliure i no et pot tornar a jutjar per ells.
És més senzill del que sembla. Et defineixo la paraula error: «Fer alguna cosa d’una manera diferent de com s’ha de fer». No obstant això, en l’àmbit personal no funciona de la mateixa manera. La culpa pot durar tota la vida. Un és cruel amb si mateix. S’aplica la pena màxima. Es diu: - m’ho mereixo i ho he de pagar - Mai m’ho perdonaré -
Però d’on vénen aquests sentiments tan destructius? Tristament vénen dels tres pilars de la societat. La religió, l’escola i els nostres pares. De la religió aprenem que si no fem el bé, el karma ens castigarà. A partir d’ara tindrem por d’equivocar-nos. De l’escola aprenem que les coses només es poden fer d’una forma. Si ho fem d’una altra, ens suspenen l’examen i ens acabem creient que no valem per a res. Quan en realitat, només vol dir que no som bons en una assignatura en concret però, podem ser bons en qualsevol altra. Com pot ser l’esport, els treballs manuals, l’art dramàtic, etc. Un altre greu error de l’escola és que en comptes de potenciar el nostre talent, ens ho inhibeix. Per la seva banda, dels nostres pares adquirim les seves pors i creences. Moltes vegades erronis perquè en la seva època segurament eren vàlids però, en l’actualitat no tenen sentit. Un altre afegit als nostres pares, serà el victimisme. Ens diuen: - amb l’amor que et dono i així m’ho agraeixes? - amb tot el que he fet per tu - tu no m’estimes –
A aquests actes se’ls anomenen xantatge emocional i es busca fer sentir culpable a la persona. Que pensi que és la culpable de les emocions negatives dels altres. És la forma que tenen de controlar-nos. Segons ells, perquè aprenguem i siguem éssers de profit en el futur. Persones responsables i civilitzades. No importa el teu estatus social ni la quantitat de diners que puguis tenir. Aquests tres organismes incidiran en la teva forma de ser i t’inculcaran pors que abans no tenies. Que et sentis bé o malament pel que fas i dius. Que tinguis aspiracions a la vida o no. Que estudiïs una carrera o un ofici en concret. Ho faràs per a no defraudar als teus pares o per donar-los una alegria.
Et diràs: - és el que esperen de mi - que sigui d’aquesta manera - O ho faràs per demostrar que estaven equivocats i que vals més del que pensen. Però de totes maneres ho faràs per ells.
La culpa ens fa viure en el passat i la vergonya ens impossibilita el present. Tingues en compte que la culpabilitat condueix a la frustració perquè és puntual i concreta. Et dius: - He comès aquest error i he de pagar per ell. No obstant això, la vergonya és general i perdura en el temps. Es porta per dins, et sents inútil i incompetent.
Fes-me cas, no busquis ser culpable sinó, responsable, això farà que busquis alternatives per reparar el dany comès. Tampoc sentis vergonya per la teva conducta, fes-te responsable d’ella i assumeix les conseqüències. D’aquesta manera la teva ment ho percep com una cosa positiva. No és el mateix pensar «- em faig responsable del que penso i faig -» que dir «- sóc culpable del que penso i faig».
Recorda bé això que et diré. Ets humà i com a tal no pots fer feliç, ni infeliç a ningú. Mai creguis que tens alguna cosa a veure en la interpretació de les situacions dels altres. Aquesta persona et jutjarà segons les seves creences, condició física i estat anímic. Fes aquesta prova. Pregunta-li a una persona cega, com et queda el teu nou vestit o pantalons. Ara, digues-li a una persona sorda que no saps anglès o que et costa vocalitzar.
Quan algú et digui: - m’has defraudat - esperava més de tu - no ets bona persona - etc. El que realment et vol dir és que està frustrada i està buscant algú a qui fer sentir culpable. D’aquesta manera descarrega la seva ràbia. Ja siguin els teus pares, la religió o el sistema escolar.