Francesc Guillaumet Periodista

El 31 de gener passat Gran Bretanya feia efectiva la seva sortida de la Unió Europa després de dos anys d’estira-i-arronsa amb Brussel·les i d’un procés que va comportar la dimissió dels expremiers David Cameron (per haver perdut el referèndum) i de Theresa May (per no haver arrancat l’aval del Parlament a la seva proposta de sortida del club comunitari). Més enllà de tot plegat, però, i de les preguntes i incerteses que suscita entre els països membres i de la mateixa Gran Bretanya, el que és un fet és que és la ciutadania la qui hauria de tenir la darrera paraula en qualsevol procés d’aquestes característiques. Per això és interessant la proposta de les patronals andorranes en el sentit que el futur acord d’associació amb la UE incorpori una clàusula de sortida si així ho vol la gent del Principat (o Europa).

Però comencem per Gran Bretanya. Fa dos anys ningú es creia que els britànics sortirien de la Unió Europea. Per això, a molts, el referèndum de juny del 2017 els va caure com un gerro d’aigua freda. En una visita a Brussel·les jo mateix vaig poder comprovar la mescla d’incertesa i incredulitat que aquell resultat provocava. Fins al punt que eren moltes les veus que apuntaven que en un segon referèndum segurament s’imposaria la negativa a sortir de la Unió Europea. De fet, aquest va ser un mantra que va anar funcionant amb certa fortuna en les opinions públiques de molts països, desconeixement segurament que a Gran Bretanya (sobretot a Anglaterra i Gal·les) això d’Europa els quedava lluny emocionalment parlant. De fet, només cal posar la lupa a les condicions que tenia el país dins del club comunitari per adonar-se que mai es va integrar plenament a la unió. Només cal fer esment a la moneda única, que d’alguna manera és el vaixell insígnia dels 27. Gran Bretanya mai va assumir l’euro com a moneda pròpia i va mantenir la lliura mentre que tampoc formava part de l’Espai Schengen, que juntament amb el mercat comú, són els dos grans puntals del club comunitari. Una declaració d’intencions d’aquestes característiques ja és prou per veure que el país tenia un peu a Europa però que no hi estava còmode al cent per cent.

Què passarà a partir d’ara? Gran Bretanya traurà partit de la seva sortida de la Unió Europea? Seran els 27 països membres els qui en sortiran perjudicats si no s’habilita algun sistema de ports lliures on no calgui pagar aranzels per comercialitzar amb les illes? Què passarà amb el programa Erasmus? En principi es diu des de Brussel·les que mantindrà les mateixes condicions com fins ara. Però sense un acord específic voleu dir que serà possible? Tot plegat són preguntes per contestar i encara és massa d’hora per fer-ne un balanç. D’altra banda caldrà veure què passarà amb Escòcia. El Govern de la nacionalista Nicola Sturgeon reclama un altre referèndum d’independència. Sosté que els escocesos són partidaris de continuar a la Unió Europea (el resultat de la consulta a Escòcia així ho avala) i es mostra convençuda que tornaran a votar. El setembre del 2014 el ‘no’ a la independència es va imposar amb un 54% (el sí només va arribar al 44%). En aquell moment el debat de pertànyer o no a la Unió Europea no va ser central, ni de bon tros. Més aviat semblava el contrari i es veia una Escòcia (llavors presidida per Alex Salmond) que mirava més al mar del Nord i a Noruega (ambdós països tenen bones reserves de petroli a la zona) que no pas a Brussel·les. En aquell moment Europa no va acollir amb gaire simpatia la consulta però per les declaracions que s’han anat escoltant darrerament són més favorables a l’entrada d’una Escòcia independent si així ho avala la gent en referèndum. Sense anar més lluny, el president del Consell d’Europa, Donald Tusk, deixava entreveure fa dos diumenges que Brussel·les veuria amb simpatia l’entrada d’Escòcia a la Unió Europea. Precisament, el mateix Tusk és qui va demanar el 10 d’octubre del 2017 a Carles Puigdemont que no fes res (que no declarés la independència, volia dir) que impossibilités el diàleg. Caldrà veure doncs si Europa, potser per tocar el botet a Anglaterra, facilitaria ara aquest procés. Ara bé. Quina seria llavors la seva posició amb la demanda catalana?

Tornant als referèndums. Des del meu humil punt de vista no he entès mai aquesta crítica desmesurada a la decisió dels britànics. Si el juny del 2017 van decidir sortir de la Unió Europea deu ser perquè no s’hi troben prou bé i s’ha de respectar la seva decisió, que és tan legítima com si haguessin decidit quedar-s’hi. Per això, l’expremier Theresa May va dir un dia al Parlament: «Brexit is Brexit» assegurant així el més escrupolós respecte per la decisió dels seus conciutadans. Per tant, i des d’aquest punt de vista, és prou assenyada la proposta de la patronal andorrana perquè el futur acord d’associació amb la UE inclogui una clàusula de sortida. De fet, el president del Grup Parlamentari Demòcrata, Carles Enseñat, va afirmar que l’Executiu ja ho té previst. Més que res pensant en les generacions futures perquè, si ho consideren adient, puguin fer-se enrere del que van pactar els qui els van precedir. En paral·lel, va deixar clar que l’acord d’associació el votarà Andorra en referèndum. Per això, tan normal hauria de ser votar per entrar com per sortir. Aquesta és la clàusula democràtica que hauria de guiar tota acció política tot i que, com va dir Enseñat, tot i defensar que es reconegui la possibilitat de fer-se enrere, espera que no s’hagi d’implementar. I és que al capdavall Europa, amb tots els seus pros i contres, és un espai d’oportunitats del que val la pena formar-ne part.