Francesc Guillaumet Periodista

La setmana passada va ser d’alt voltatge a l’altre costat de la Farga de Moles. Si el dilluns a la tarda es feia evident l’enuig del president de la Generalitat, Quim Torra, per haver-li retirat l’acta de diputat d’acord amb el dictamen de la Junta Electoral avalat pel Tribunal Suprem dimecres saltava una notícia que, per evident, no va deixar de sorprendre: la convocatòria d’eleccions en diferit després de l’aprovació dels pressupostos. Només la visita dels presos al Parlament de Catalunya, convocats per la comissió del 155, va donar unes hores de treva al frec a frec que des de fa anys mantenen JxCat i ERC, els partits majoritaris de l’independentisme català. 

D’entrada sembla lògic que Torra esperi a l’aprovació dels pressupostos per convocar els comicis. Més que res perquè Catalunya té els pressupostos prorrogats des del 2017 i és evident que un país no pot tirar endavant amb garanties sense uns comptes que responguin a les seves necessitats. Comptat i debatut, a l’excap de Govern, Jaume Bartumeu, no li va quedar més remei que convocar eleccions anticipades l’any 2011 quan es va quedar sense suport sense tirar els pressupostos endavant. Per tant, que primer que res es blindin els números que han de permetre revertir certes retallades i donar respostes a les necessitats del país no és només una jugada electoral sinó també un imperatiu moral per respecte a la ciutadania que a l’hora de la veritat és la destinatària principal de les decisions polítiques.

Però tornant al que va passar la setmana passada és un fet que ara s’obre un període d’incertesa política de resultat incert. L’origen de tot plegat està en la decisió de la Junta Electoral Central de suspendre el president de la Generalitat per no haver retirat els llaços i les pancartes del balcó de la Plaça Sant Jaume. D’entrada sembla estrany que un organisme administratiu com és la Junta Electoral tingui la potestat de suspendre un president que va ser elegit per la majoria absoluta de la cambra catalana. Mirat fredament sembla fins i tot indignant que puguin passar aquestes coses. Com és lògic, el president del Parlament, Roger Torrent, no se la va voler jugar i després del dictamen del secretari general de la cambra, encara que a contractor, va optar per comunicar la suspensió com a diputat del president Torra, que no va encaixar gens bé aquesta decisió. El màxim responsable de la Generalitat va demanar la paraula per intervenir davant del ple i va deixar constància de la seva indignació. De fet, sin l’endemà no s’hagués esperat la visita dels presos a la cambra (molts van demanar unitat a l’independentisme) és més que probable que Torra hagués convocat eleccions aquella tarda mateix. Però va esperar a fer-ho dimecres i ho va fer per anunciar que les convocaria en diferit, de manera que quan els pressupostos haguessin passat tots els tràmits parlamentaris i comencessin a rodar cridaria la ciutadania a les urnes. La data, incerta a hores d’ara, podria variar entre finals de maig i principis de juny. De fet seria estrany que el president anés més enllà de l’estiu perquè si hi hagués un pronunciament del Tribunal Suprem avalant la sentència d’inhabilitació dictada en primera instància (cosa molt probable) hauria d’abandonar el càrrec i perdria la potestat de tenir la clau electoral, una prerrogativa que només té el president de la Generalitat.

Tot i que a priori pot semblar estranya aquesta convocatòria en diferit no és la primera vegada que passa. Sense anar més lluny l’expresident José Luís Rodríguez Zapatero va fer tres quarts del mateix a la seva segona legislatura. La crisi econòmica, després de la fallida de Lethman Brothers, ja estava a l’ordre del dia i Zapatero no va saber o no la va voler veure. Com a conseqüència d’aquesta falta de visió política (en altres coses va ser un bon president) es va veure obligat a precipitar el final de la legislatura i va anunciar eleccions però no d’avui per demà sinó també en diferit. 

La tercera derivada del que ha passat aquesta setmana a Catalunya la veurem en els propers mesos. JxCat i ERC competiran pel primer lloc amb un PSC que si juga bé les cartes podria tenir alguna possibilitat de guanyar (governar ja és una altra cosa). Ara per ara Cs (que va guanyar les eleccions convocades per Rajoy amb el 155) està a anys llum de repetir aquella victòria i ja explora una candidatura unitària amb el PP. Ni l’un ni l’altre partit de la dreta, però, està ara mateix en condicions de tenir un paper rellevant en la política catalana. La cosa, doncs, es mourà entre ERC, JxCat i el PSC. Si Pedro Sánchez dóna un cop de mà als republicans (això vol dir que han de treure algun rèdit de la taula de diàleg que van acordar per votar-li la investidura) és molt probable que el partit de Junqueras guanyi les eleccions.

Si no ho fa és JxCat qui podria acaparar els vots de l’electorat sobiranista. De fet, el partit encara no ha elegit candidatura però és evident que Puigdemont tindrà un paper important des de l’exili. I és que la massa de vot sobiranista, malgrat la desunió dels seus representants, ha vingut per quedar-se. Un PSC a l’alça, si opta per un catalanisme pragmàtic com el que va representar Jordi Pujol amb CDC, també hi podria tenir alguna cosa a dir. Tot plegat sortirem de dubtes entre primavera i estiu en una data per determinar, encara que difícilment la nit electoral es podrà fer una foto finish de tot plegat, perquè la qüestió de fons, que és la del referèndum i la dels presos, necessitaran encara molt temps i molta mà esquerra. En definitiva, molta política.