Els llops i els homes
Harry Haller, el protagonista de la novel·la d’Hermann Hesse, El llop estepari, publicada l’any 1927, està convençut que dins seu conviuen en conflicte un home i un llop. La profunditat psicològica del seu relat resulta esglaiadora, i certament reflecteix, sense tenir-ne la intenció, la deriva col·lectiva, les preguntes sense resposta i el nihilisme que van acabar abocant els alemanys al nazisme. Hesse mai no va donar suport a aquesta ideologia, però va copsar i va saber reflectir l’estat d’ànim del moment, la ruptura amb els antics valors, el salt al buit que van sacsejar l’Alemanya d’aquell temps. I si bé ell va preconitzar l’autoconeixement i l’espiritualitat com a sortida de l’atzucac existencial d’una generació, els nazis per la seva banda van optar per fer del nacionalisme totalitari una nova religió.
Setanta-cinc anys ens separen de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. L’Exèrcit Roig va entrar en el complex quan aquest escorxador al bell mig del no-res havia estat gairebé abandonat per bona part dels seus presoners, obligats a emprendre les llargues marxes anomenades de la mort. De tots els manuscrits dels Sonderkommandos d’Auschwitz, nascuts de l’afany de deixar testimoni del genocidi que estaven patint, i del qual malauradament eren part activa, se’n destaca un, el de Zalmen Gradowski. El seu quadern, rescatat el març de 1945 de l’interior d’una cantimplora d’alumini, posseeix un marcat accent literari.
La seva forma d’interpel·lar al lector, convidant-lo a acompanyar-lo en aquell descens a l’infern recorda de fet l’estil de Dante. I ara, al pensar en aquestes veus colgades sota les cendres, un es pot adonar de com la història, més que una ciència social, sembla haver esdevingut una matèria altament sensible en mans de desaprensius. El fenomen però no és nou: ja en els anys 60 del segle passat el govern comunista polonès, apostant per la idea del martiri heroic dels polonesos durant l’ocupació alemanya, va fer del camp d’extermini d’Auschwitz un monument nacional consagrat als antifeixistes polonesos. Tenint en compte que del milió-cent persones que van ser-hi assassinades un milió d’aquestes eren jueus, sobren les paraules.
Tot i que a l’acabar el comunisme aquesta mentida històrica va començar a perdre força l’actual govern, ultraconservador, està fent passes enrere. El negacionisme guanya terreny arreu, negar a les víctimes la seva condició de víctimes s’erigeix com a última crueltat en aquest episodi luctuós i vergonyant que sembla no tenir fi. Per no parlar del ressorgiment del nazisme a Alemanya, on de fet la desnazificació no va existir com a tal, sinó que va ser gairebé un simulacre, els Estats Units volien tancar ràpidament l’expedient per a dedicar-se en cos i ànima a la guerra freda.
El destí de molts dels supervivents en retornar als seus països d’origen tampoc es pot oblidar, alguns es van trobar foragitats de les seves pròpies llars perquè d’altres s’hi havien instal·lat, aprofitant-se de la seva dissort. I també es pot fer esment del tracte que van rebre per part dels mateixos sionistes a Israel, els quals no volien ni a sentir a parlar del seu patiment perquè aquest deslluïa l’ideal nacionalista que els amarava, quan havien estat les víctimes les qui havien aplanat el camí cap a la consecució del seu somni patriòtic. Què en pensaria Gradowski de tot això, hauria escrit el seu manuscrit de tota manera, o bé ho hauria deixat córrer, això és el que un es pot demanar. L’home es veu que va morir durant la revolta fallida de l’octubre de 1944, i el cas però és que els llops encara segueixen entre nosaltres.