El temporal ‘Gloria’
«Baixo el Coll de Balaguer, entre mel i gent pesquera i, com si es tanqués, el mar, veig la Punta del Fangar. Brilla el far entre les dunes, la primera llum del Delta...» Aquesta és l’estrofa d’una de les cançons més conegudes de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de les Ferreries, el grup musical de referència de les Terres de l’Ebre. I aquestes són, també, les notes, amb les que he pensat aquesta setmana al veure com el temporal Gloria posava en escac el Delta de l’Ebre, una de les zones humides més importants de l’arc del Mediterrani i, per descomptat, una de les joies naturals i paisatgístiques de Catalunya.
Quan ara fa una setmana els meteoròlegs anunciaven l’arribada d’una llevantada històrica («mai vista» s’ha arribat a dir) molts no ens ho acabàvem de creure. Per sort, tant a les terres de Lleida (el Pla i el Pirineu) com al Principat d’Andorra no s’han hagut de lamentar danys personals. De fet, pel que fa al Pirineu hi ha hagut grans nevades que han afectat el transport escolar i han provocat algunes incidències en el subministrament elèctric, tot i que més enllà d’això (més o menys habitual cada hivern) no ha passat gran cosa més. A les terres de Ponent sí que es van produir desbordaments de rius (el Sió va tornar a inundar Agramunt i Montgai) i l’Ondara alguns camps de conreu. Menció a part mereixen les carreteres. I és que les pluges dels darrers dies han tornat a provocar esllavissades que, per sort, no han causat danys personals. Però tot i això la situació és greu. Al Montsec, a Sant Esteve de la Sarga, van tornar a patir una allau de roques que manté tallada la carretera que va des de Castell de Mur fins a Montrebei. La caiguda de pedres va trencar els vidres d’un cotxe que hi passava i la cosa és greu. Perquè justament en aquest punt hi va haver un despreniment ara fa dos anys que va matar dues persones que hi passaven en cotxe. Per sort, ara la Diputació de Lleida estudia refer la carretera i fer-la passar per una altra zona que no estigui tan exposada a la caiguda de roques. També a l’N-260, la principal via de comunicació entre l’Alt Urgell i la Cerdanya un despreniment va obligar a tallar la carretera dijous passat fins a darrera hora de la nit, obligant als automobilistes a fer un tomb de més d’una hora i mitja per anar d’una comarca a una altra. Fet i fet, doncs, són avisos que ens diuen que en matèria de prevenció encara hi ha molta feina a fer, ja que enguany hi ha hagut múltiples casos d’aquestes característiques, com el despreniment que en plenes vacances de Nadal va tallar la C-12 entre Rialb i Llavorsí impedint el pas cap a les Valls d’Àneu.
Començava aquestes línies citant l’estrofa d’una cançó de Quico el Cèlio. I és que és precisament a la seva terra (també a Girona i al litoral català) on la borrasca va fer més mal. Explicaven la setmana passada els meteoròlegs que no és habitual que un temporal d’aquestes característiques ens afecti en ple mes de gener. Ho deien perquè les llevantades es produeixen habitualment cap a la tardor i no ja entrat l’hivern i feien notar que el canvi climàtic hi té molt a dir en el perquè de tot plegat. Per tant, el que ha passat aquests dies és una raó de més perquè governs i administracions es prenguin seriosament la qüestió del clima i comencin a implementar mesures que serveixin per revertir una situació que si no s’aborda amb decisió amenaça greument en planeta.
Parlava però del Delta de l’Ebre. De tots és sabut que la terra que s’assenta en el punt on el riu desemboca al mar s’ha format des de segles enrere per la juxtaposició de sediments aportats per l’Ebre. És, doncs, una terra d’al·luvió que amb la construcció dels pantans ha vist com cada vegada tenia menys sediments. En aquest sentit cal apuntar que la regressió del Delta és una realitat cada vegada més evident que cal afrontar amb polítiques decidides que en garanteixin la conservació. Ho hem vist aquests dies. El Delta ha quedat literalment inundat pel mar i una tercera part dels seus arrossars, el principal modus vivendi d’aquesta zona, han quedat greument amenaçats pel mal que hi fa la salinitat. S’ha vist també com espais d’especial bellesa paisatgística com l’Illa de Buda aquedava negada sota les aigües mentre que els efectes de la llevantada donaven una altra dimensió a espais com la Punta del Fangar o la Platja de la Marquesa.
Per tothom que conegui el Delta passejar pels camins que uneixen pobles i arrossars i que permeten veure la biodiversitat de fauna i flora de la desembocadura de l’Ebre a través d’espectaculars miradors és un patrimoni que no es pot deixar perdre. Fa molts anys, quan encara estudiava a la universitat, vaig tenir la sort de dinar a l’Encanyissada, un restaurant en ple Delta amb una gastronomia espectacular. Els entrants amb productes de la zona, com la cavalla, les algues o l’anguila donaven pas a un arròs negre que els companys de classe encara recordem tot i haver passat vint anys. Quan ja acabàvem de dinar vam començar a escoltar unes notes. I allí vam descobrir un altre dels patrimonis del Delta: la seva música. Em penso que li deien el Canaler, un cantant de jotes acompanyat d’un grup musical que cantava una estrofa adaptada als comensals de cada taula després que el cambrer li fes cinc cèntims de qui era qui. En definitiva, una riquesa que dóna fe de la idiosincràsia d’un territori al qual cal dedicar tota l’atenció per garantir-ne el futur. I és que com canta Quico el Cèlio aquesta terra és única: «Diu que al Tossal dels Tres Reis, quan fa vent sona una jota, i que la canten tres veus, tres veus que se saben entendre: Matarranya, Maestrat i la gran terra de l’Ebre».