Estefania Gracia Periodista

Per qüestions d’estudi, la setmana passada em van encomanar escoltar diferents converses en espais públics, com mitjans de transport, bars, places... Són zones que solen aplegar diàlegs força banals i que, de normal, no presenten temes massa íntims. I és que se suposa que quan volem mantenir una conversa més privada, ho fem en un lloc que ens garanteixi un ambient més confidencial. Per tant, vaig decidir fer l’exercici i em vaig afartar d’escoltar frases com: «Què tal va tot?», «Què has fet aquest cap de setmana?», «Diuen que ve el fred...». Són temes que escoltem a tort i a dret i que sovint passem per alt. Ara bé, per sorpresa meva, em vaig acabar topant amb una conversa que, per a res, vaig poder obviar, i que, sí o sí, he de compartir amb vosaltres. Pel que es deia, per com es deia i per qui ho deia. 

Us poso en situació. Dos del migdia. Un autobús urbà ple d’estudiants i gent que va a casa a dinar. Tothom xerra de les seves coses; uns miren el mòbil, altres estan atents a la carretera... Res fora del que és habitual. De sobte, començo a escoltar frases soltes com: «És brutal», «Ho heu de provar», «Em torna boja...». Inconscientment, el meu cervell centra l’atenció en la veu de la jove que està pronunciant aquestes paraules i, sense esperar-m’ho, aquí arriba: «Des que em drogo, ja no m’ho passo tan bé amb l’alcohol». La propietària d’aquesta afirmació amb prou feines frega la majoria d’edat. Tot i això, no s’està de presumir entre els seus companys com de bé se sent quan pren droga i com «gràcies» a ella passa «les millors nits» de la seva vida. Això sí, sense recordar-se de res l’endemà i amb la butxaca ben buida. Però creieu que li importa? Entre riures, treu el mòbil i mostra una foto tot dient: «Mireu quina cara de drogada». La jove ho deixa ben clar: «Encara que m’hagi de quedar sense diners, si sé que puc pillar, pillo». I la conversa segueix durant una bona estona. «Si en voleu, us puc aconseguir», «Pregunteu-li a [...] i us explicarà com de bé s’ho va passar». Vaja, que així, com qui explica que ha anat a comprar el pa, la jove es passa el viatge fent una veritable apologia a les drogues.

De tot plegat, no sé què és el que més m’esgarrifa, si el contingut de les frases, l’edat de la noia o la normalitat amb la qual ho explicava i, sobretot, amb la qual ho escoltaven els companys. Per a ells, era com parlar del temps. Cap va ser capaç de veure la part negativa. Tots es van sumar als riures i als elogis sense ni plantejar-se el significat de la conversa. Què s’està fent malament? Com es pot parlar de les drogues amb tant desconeixement? Les escoles saben que alguns dels seus alumnes tenen aquests pensaments? I els pares? No crec que sigui per manca d’informació. Avui dia tenim el món sencer a un sol clic. I llavors? Què cal fer? Polítiques de prevenció? Acompanyament? Ho pregunto perquè no en tinc ni idea, però estic segura que algú n’hauria de tenir. O almenys, hauria de preocupar-se perquè aquestes converses no es converteixin en habituals. 
Periodista.