Antoni Pol i Solé Arquitecte

Un dels fets destacables en les darreres eleccions comunals va ser l’alta abstenció. Diferents reflexions i opinions s’han expressat en diversos mitjans de comunicació i s’han presentat algunes raons justificatives. Si bé l’abstenció semblava ser fruit d’una tendència que venia de lluny i que també afectava a les eleccions generals, el resultat de les passades generals del 2019 contradiu aquesta idea ja que no va ser així en aquelles, recuperant-se notablement la participació.

Quina és la raó diferencial perquè la tendència hagi continuat en les eleccions comunals i no pas en les generals? Cal deixar de banda factors circumstancials que expliquen parcialment el problema però no totalment, com la proximitat entre les eleccions generals i comunals, els casos puntuals de presentació d’una sola llista, els canvis de pactes entre partits de les generals respecte a les comunals, o el canvi de denominacions dels partits a través de coalicions noves formades expressament desorientant als electors, o fins i tot el fet de relacionar-ho amb l’increment d’electors, particularment joves i el seu desencís general en relació al model de societat occidental europeu, materialista i poc compromès. Però també hi ha el factor del desprestigi.

El desprestigi actual de la institució del Comú, a nivell general del país, ha arribat a un nivell tan elevat que gairebé tots els mitjans de comunicació privats i públics, i al capdavant el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra i l’organisme que hauria de vetllar per la seva correcta utilització escrita, el Servei de Política Lingüística, menystenen la institució escrivint sempre el nom de la institució o l’administració en minúscules tant en plural com en singular, cosa que no passa amb el Govern, confonent conscientment el nom propi institucional amb el nom comú o adjectiu.

Però són la majoria dels partits polítics els que s’interroguen sobre l’abstenció progressiva a les comunals, els que amb el seu desprestigi dels Comuns desfiguren la institució quan li atorguen només funcions de gestió i no de contingut polític. Per un estrany afany de còpia i mimetisme amb les institucions dels països veïns, s’estan oblidant les singularitats de les nostres institucions.

És bo i cal recordar que la Constitució, en el seu article 79 diu que «Els Comuns com a òrgans de representació i administració de les Parròquies són corporacions públiques amb personalitat jurídica i potestat normativa local [...] que funcionen sota el principi d’autogovern [...] expressen els interessos de les Parròquies, aproven o executen el pressupost comunal, fixen i duen a terme les seves polítiques públiques en el seu àmbit territorial i gestionen i administren tots els béns de propietat parroquial».

Territori comunal que ve a suposar, no ho oblidem, el 94 % del total. I d’aquí la importància i singularitat de l’estructura territorial en el genoma de l’Estat Andorrà, que el fa més equiparable als estats occidentals d’estructura federal (Estats Units, Alemanya, Bèlgica, Suïssa...) que no pas centralista (França, Espanya...). Una realitat comunal històrica que conjuntament amb altres especificitats territorials ha desaparegut en els territoris veïns, francesos i espanyols, durant el segle XIX  a nivell de la propietat patrimonial territorial i molt abans a nivell de la seva consideració com a entitat o institució  política, després de l’aplicació de polítiques cada cop més centralistes i centralitzadores en pro d’una uniformització territorial nacional.

I això ha repercutit en l’imaginari col·lectiu reflectit també en els diccionaris i les gramàtiques d’aquests països, llengües i cultures amb les quals ens relacionem i practiquem. Però el que es pugui fer  en els altres països veïns ens hauria de fer estar més alerta i ser més cautelosos per no caure en el seu parany afectant, de retruc i inconscientment, a les nostres especificitats que, en definitiva, són el substracte i a la base de la nostra identitat. És a dir de la nostra diferència i per tant de la nostra essència. Perquè la qüestió, malgrat ho pugui ser a més de semblar, no és lingüística sinó política.

El desprestigi prové des dels àmbits mateixos de l’exercici polític. El comunal en la no defensa de la institució. El general guiat per un esperit centralitzador i que vol municipalitzar la nostra realitat històrica comunal. I el dels  partits que volen inventar la sopa d’all per autojustificar la seva pobra i errònia anàlisi, carregant tots els mals i problemes del país a l’estructura territorial andorrana, que no només fa més de mil anys que funciona sinó que és l’origen de la voluntat de ser del Poble Andorrà i la base federal de l’Estat Andorrà.

No oblidem que a més dels Comuns de les Parròquies, el Consell General també ha estat conegut molts anys com el Comú de les Valls. Per tant el Comú com a institució, a Andorra, es mereix no només respecte i consideració històrica sinó també futura pel que suposa i representa políticament i territorialment de lligam directe a la Terra per part de tots els andorrans. La centralització del poder polític realitzada en el darrers cinquanta anys per una necessitat d’assegurar la viabilitat de l’Estat Andorrà ja s’ha produït i tot i que amb algun excés en algun moment desencertat, amb suficient encert per salvar la pràctica totalitat de les institucions i poder continuar anant endavant amb unió i amb la força de tots plegats.

No cal, avui menys que mai, continuar per la vora del precipici volent fer creure que els problemes del país son causats per alguna institució i que anirem millor o mes lluny sent menys o  més lleugers d’equipatge. Als petits i pobres no els sobre res. No cal inventar cap nou país, ja en tenim un i que ha estat prou ben testat en els darrers mil anys.

El llarg i profund viatge o trajecte realitzat fins avui ens ha d’estimular a continuar, no eliminant res sinó afegint....sumant i no restant com deia l’Antoni Morell. Passat  el cicle de centralització ens hem de preocupar, a la vista de la globalització, en realitzar la segona andorranització de l’època moderna.. I els Comuns són clau per a la integració de la població, i els nous residents que esdevindran els futurs andorrans, en el territori., un territori equilibrat. Perquè l’andorranitat no existeix en un núvol, sinó en un territori amb territoris concrets i diferenciats i que a més a més són comunals.