Francesc Guillaumet Periodista

Llegeixo que a l’EuroCup han vetat que soni l’himne andorrà abans de cada partit del MoraBanc. Al·leguen, amb total ignorància de la idiosincràsia del Principat, que l’equip no representa només una ciutat (diguem-ne parròquia si cal) sinó una realitat més gran. I sinó, només cal veure el lema que es pot trobar a cada encontre: Aquí hi juga un país. I és que això dels himnes és una qüestió sensible i donaria per fer molta literatura i per emplenar moltes pàgines de diari. 

És possible que una de les notícies sobre himnes que han fet parlar més sigui la d’un campionat internacional de tennis. Tal vegada potser la Copa Davis. L’equip espanyol estava sobre la pista per disposar-se a escoltar l’himne d’Espanya. I va començar a sonar... Però amb tant mala sort que el trompetista que l’interpretava es va equivocar (això d’internet ha fet molt mal) i enlloc de tocar la marxa reial va entonar les notes de l’Himne de Riego, el de l’Espanya republicana. Que no hi havia cap mala intenció en dóna fe la mateixa cara del trompetista. Si no m’equivoco el vídeo encara corre per la xarxa. Les mateixes imatges parlen per si soles perquè el músic va fer cara de satisfacció a l’acabar d’interpretar-lo. D’alguna manera, aquella expressió que denota que s’ha fet la feina encarregada i que s’ha brodat. Amb la mala sort (el trompetista ho desconeixia) que es va equivocar l’himne.

Segurament aquesta notícia va ser la més sonada pel que fa a himnes. És possible que hi hagi qui cregui que això els himnes és una antiguitat. Una cosa del passat que ja no té sentit en els nostres dies. I potser té raó. Però ja em direu quin és el país que no en té d’himne o que renuncia a fer sonar el seu. Sovint, però, potser se’ls dóna una transcendència desproporcionada però cal tenir en compte que per molta gent és important i caldria tenir-ho en compte. Tots hem vist, en pel·lícules i en campionats mundials com la Super Bowl, que no comença cap final sense que abans soni l’himne dels Estats Units. Ja sigui interpretat per un cor, per una cantant o per un grup musical aquestes notes no falten mai abans de cada competició important. D’alguna manera és una litúrgia laica que se segueix arreu.

Ves si en són importants els himnes que quan Barcelona va acollir les Olimpíades del 92, probablement un dels principals encerts dels darrers cent anys, una de les primeres coses que es van lligar va ser la qüestió dels himnes. El president del Comitè Olímpic Internacional (COI) era el català Joan Antoni Samaranch. Qui va ser president de la Diputació de Barcelona en l’etapa franquista, una persona intel·ligent que va saber llegir bé els canvis que s’apropaven a Espanya i va fer costat a la democràcia de la mà d’Adolfo Suárez, també ho va captar a l’instant. Sabia que per Catalunya era important que els seus símbols estiguessin ben representants en la cerimònia inaugural dels Jocs. Per això, la senyera va ser present a tots els actes i els Segadors van sonar a l’Estadi Olímpic de Monjuïc abans de l’himne espanyol. 

Parlava de la importància dels himnes en les competicions esportives i em ve al cap qualsevol partit de l’Eurocopa o del Mundial de Futbol. No hi ha encontre que no comenci sense que els jugadors entonin abans les lletres de l’himne del seu país. N’he vistes moltes de prèvies de partits escoltant el God save the queen dels jugadors de la selecció anglesa o la Marsellesa, per part dels integrants del conjunt francès. En trobaríem molts més. Tal vegada aquests són els més coneguts pel gran públic. Per tant, en això dels himnes no es pot dir que sí a uns i que no a uns altres. Per això, tornant a Andorra, em sobta el veto de l’EuroCup de deixar sonar (encara que sigui cantat pel públic) El Gran Carlemany. Al·lega la competició que els clubs que hi juguen no ho fan «en representació d’un país sinó d’ells mateixos». Afegeix també que entonar l’himne retarda el timing del partit, una excusa com qualsevol altra perquè això es podria solucionar perfectament començant-lo cinc minuts abans. 

D’altra banda sobta que la decisió s’hagi comunicat ara i no al principi de la competició. D’entrada, el que denota és un profund desconeixement de la realitat andorrana, un país que per qüestions demogràfiques difícilment tindrà oportunitats de fer sentir el seu himne al Mundial de Futbol o a l’Eurocopa. Per tant, té tota la lògica del món que en els espais que sí que és un actor de primer ordre hi pugui acudir no només com l’equip d’Andorra la Vella, com ho podria fer qualsevol altra ciutat europea, sinó com a representant d’un país que entronca les arrels en la història d’Europa que va ajudar a forjar Carlemany, el mateix que s’exalça en l’himne andorrà. D’alguna manera, pel que fa a l’equip de bàsquet de la capital del Principat, es podria dir que representa alguna cosa més. Parafrasejant allò que es diu del Barça, no seria agosarat afirmar que el MoraBanc també és «més que un club». Tant de bo, doncs, la decisió es pugui reconduir i sigui possible tornar a escoltar les lletres de l’himne en els partits de l’EuroCup. Tindria tot el sentit del món i seria una mostra de sensibilitat dels organitzadors de la competició cap al país dels Pirineus.