La cosmologia de la desfeta
Aquesta setmana passada, amb l’assassinat del comandant iranià Soleimani per part dels Estats Units s’ha produït una alarmant escalada bèl·lica. El cert és que l’amenaça d’una conflagració d’abast mundial ens persegueix de forma permanent. Aquesta ombra la duem de fet com una segona pell i només quan veiem traspassades les línies dictades pel propi status quo, ens adonem de fins a quin grau ens hem acostumat a conviure-hi.
Un general prussià, Carl von Clausewitz, ja va afirmar en el seu temps que la política és una continuació de la guerra per altres mitjans, i gairebé un segle després Michel Foucault el va voler rebatre parafrasejant-lo: per al filòsof francès la guerra seria en canvi una continuació de la política per altres mitjans. Són molts els qui estan convençuts de què el nostre sistema social, polític i econòmic només es pot mantenir amb l’ús dosificat de l’esclat bèl·lic. I si alguna característica rellevant va tenir el segle XX, a part de l’accelerat progrés tecnològic, és que va oferir a la humanitat lliçons molt amargues en aquesta vessant.
Ara, els poders fàctics en lloc d’apostar per una guerra total, que seria devastadora tenint en compte la tecnologia de la qual disposem avui en dia, prefereixen mantenir uns focus oberts de violència extrema. Aquests funcionen com una vàlvula d’escapament: les grans potències segueixen posant a prova el seu joc de forces, sense traspassar però els límits que garanteixin la supervivència de la nostra espècie. En tot cas, més que una guerra total, el que seguirem veient serà aquesta escenificació mesurada amb l’ús d’una violència selectiva.
El pànic i la por, deguts a un accident o a un atemptat, tal com ho va saber definir Paul Virilio, són en la societat moderna els encarregats d’aconseguir el que abans necessitava una guerra o revolució; de fet el pensador els va titllar ambdós de ser els grans arguments de la política moderna. Per la seva banda, Chantal Maillard, filòsofa i poetessa, autora de Matar a Plató, va escriure que tant les guerres, com les tècniques espirituals o les teologies, no són més que estratègies per a la consecució del descans a través de la unificació, perquè, al seu entendre, totes tres procuren eliminar la tensió. Les guerres porten aquesta darrera al seu punt màxim, les místiques la redueixen al mínim i les teologies realitzen síntesis i abstraccions creixents amb la finalitat d’apropar-nos al que ella anomena l’Ú Lògic, és a dir Déu. Segons ella hi ha una línia directa entre el Gènesi i la Tecnologia. I ens explica respecte a l’episodi bíblic de l’exili dels éssers humans de l’Edén, que quan aquests es van veure allunyats de l’arbre de la vida, que es podria definir com la possibilitat de viure en la unitat, es van trobar de sobte condemnats a la tensió entre pols oposats.
L’obligació d’existir en la dualitat, representada per l’arbre del bé i del mal els va privar doncs de poder accedir al coneixement de la unitat, simbolitzat per l’arbre de la vida. Van decidir aleshores aconseguir aquest coneixement per una altra via: la via tècnica. Maillard afirma que per aquesta raó la totalitat del coneixement humà és, en mans d’Occident, la cosmologia del zero i de l’u. Resseguint aquesta línia de reflexió es pot comprovar que aquesta unificació mai no es pot assolir del tot. Sí que podrà ser percebuda, intuïda, només sostinguda per un espai de temps limitat, i en el cas d’una conflagració ho farà això sí de forma ben amarga. Des d’aquesta perspectiva doncs la guerra no deixa de ser sobretot i en realitat un clamorós crit d’impotència, una desfeta ètica sense parangó.