Francesc Guillaumet Periodista

Tan bon punt m’assabento de la mort d’Antoni Morell me’n vaig a la lleixa dels llibres. No hi tinc Boris I, rei d’Andorra, tal vegada una de les seves obres més conegudes a l’altra banda de la frontera, però n’hi trobo un altre: Andorranes i andorrans. Els bagaleus d’un vell país i Gastronomia al Pirineu. És una obra de Pagès Editors que va estar premiada a la Nit Literària Andorrana de l’any 2001 i enmig de les pàgines encara hi trobo la targeta de presentació a Lleida, signada per l’exalcalde Antoni Siurana. L’acte es va fer el 14 de juny del 2002 al Saló de Plens de la Paeria i el va presentar el qui llavors era Cap del Govern d’Andorra, Marc Forné.

Fet i fet, Antoni Morell ho ha estat tot a les lletres andorranes. I dir això és tant com dir que per extensió també ha estat un dels grans de la literatura catalana. Mentre fullejo el llibre m’adono que ja hi havia donat una ullada quan començava a col·laborar en aquest diari. Hi explica, a través de dos llibres, les «vivències i observacions, els trets i maneres de viure dels homes i dones del Principat». La primera part d’aquest volum, Bagaleus d’un vell país, va guanyar el Premi Sant Miquel d’Engolasters d’Assaig Joan Escalé. És una obra que, segons narra la contraportada, aplega els records de la infantesa de l’autor. Les maneres de viure, la gastronomia, el pes de la religió o les relacions socials marquen aquesta primera part de l’obra que discorre a través de relats breus per passar a la segona part: Gastronomia del Pirineu, on repassa amb mà destra els costums gastronòmiques i l’alimentació d’un país de muntanya com Andorra.

Recordo que en aquest llibre hi vaig llegir que una de les persones que han entès millor el Principat, i que eleva a la categoria d’estadista, no era andorrà de naixement. Es referia a Joan Martí Alanis, el bisbe d’Urgell i Copríncep que juntament amb François Miterrand va impulsar la Constitució Andorrana. I és que el bisbe Martí, nascut a la Conca de Barberà, va ser una de les grans personalitats del país dels Pirineus. El mateix Antoni Morell era nascut a Barcelona i a través del llibre Entre el torb i la Gestapo, de Francesc Viadiu, m’adono que molts dels cognoms que avui formen part de l’Andorra contemporània eren republicans que havien arribat al Principat escapant de la repressió franquista o ajudant, com el Francesc Viadiu i molts altres, a la causa aliada. D’alguna manera, aquesta capacitat d’integració fa gran un país que a més té la virtut de portar a l’ONU una llengua, la catalana, que compartim gairebé deu milions de parlants.

Però torno al llibre amb el qual vaig descobrir Antoni Morell. Va ser en aquestes pàgines on vaig sentir a parlar per primera vegada del Manual Digest, l’obra de Fiter i Rossell o el Consell de la Terra, realitats llargament esmentades en aquestes pàgines. Morell també capgira tòpics, posa les coses en el seu just context i sense evitar l’autocrítica explica la idiosincràsia d’un país que ha sabut combinar costums i modernitat en el context d’un món globalitzat.

Deia al començar aquest article que Morell ha estat l’escriptor andorrà més reconegut. D’alguna manera, no és un cas únic a la literatura catalana, ja que hi ha molts autors que s’han vinculat a una terra i des de la seva particular cosmovisió l’han convertida en relat literari. Se’n podrien posar molts exemples. Potser els més paradigmàtics serien els de Jesús Moncada i Josep Pla. El primer va convertir la Mequinensa d’abans de la construcció del pantà en una font inesgotable d’històries que discorren en la totalitat dels seus llibres, des del Camí de Sirga fins al Cafè de la Granota, Estremida Memòria o Calaveres atònites. El segon es va fixar en el seu Empordà natal per bastir una ingent obra literària que l’ha convertit en un homenot de les lletres catalanes. Criticat per uns i adulat per uns altres però reconegut per tothom com un mestre de les nostres lletres. En trobaríem també altres exemples a les terres de llengua catalana del que representa Morell a Andorra. Bartomeu Rossellò Pòrcel o el mateix Baltasar Porcel van convertir Mallorca o les Balears en el seu espai literari, de la mateixa manera que Màrius Torres va ser el gran referent de les terres de Ponent i d’una Lleida de la qual deia que «la boira és fidel com el meu esperit». D’alguna manera no és diferent del que han fet altres grans autors espanyols. Al llibre Relacions particulars, Josep Maria Espinàs explica que la manera d’explicar i concebre Castella que tenia Miguel Delibes sempre havia estat font d’admiració. I és que el genial periodista i escriptor, director durant molts anys del diari El Norte de Castilla, també convertia la seva terra en la principal font d’inspiració literària.

Fet i fet, doncs, la pèrdua d’Antoni Morell és una notícia de les que fan mal però la seva obra literària perdurarà. Tal vegada serà ara quan emergirà un més gran reconeixement de la seva creació fidel a una terra i a un poble. No en va, en el pròleg del llibre ressenyat, Antoni Morell citava Salvador Espriu, que va convertir el seu Arenys natal en la Sinera literària de la seva obra. I ho feia per explicar que s’havia plantejat aquest llibre per explicar un «caràcter individual i col·lectiu». En definitiva, «el caràcter d’un poble. El meu i nostre: Andorra».