Àlex Fusté Economista en cap Andbank

D iuen que l’èxit té molts pares, doncs a mi se’m deu haver escapat un d’ells amb relació al gran èxit de l’or aquest 2019.
La meva decisió (errònia) de defensar uns nivells d’entrada en l’or al voltant de 1.100 - 1.200 (nivell sensiblement inferior a la cotització mitjana de 2019), se sustentava en 5 arguments:

1. Segons la nostra metodologia de càlcul (abans exitosa), l’or està car en termes reals, en termes d’argent i en termes de petroli.

2. Malgrat el retorn del QE a Europa i als EUA (a priori favorable per l’or), també hem vist forts estímuls fiscals en països emergents que han causat certa debilitat en aquestes divises, la qual cosa suposa un genuí vent en contra per l’or (ja que la major part de la demanda d’or físic prové d’emergents).

3. També hem cregut sempre que el risc que la Xina desplegués els seus tancs pels carrers de Hong Kong, provocant la repetició de la crisi estudiantil de Pequín del 1984, i un potencial aïllament econòmic (un factor que ha ajudat l’impuls de l’or), era un risc menor al percebut pel mercat (com així s’ha demostrat).

4. El gran estímul fiscal a l’Índia de ben segur ha promogut la reassignació en la composició dels estalvis domèstics, probablement causant la venda d’or a favor d’actius financers domèstics.

5. La impopular IPO d’Aramco, també va forçar algunes famílies saudites a desfer les seves tradicionals posicions en or per tal de finançar la seva «quota» de compra a la IPO.

Si hi ha alguna cosa que està clara és que l’or no s’ha acostat a aquests 1.100 -1.200 que vaig establir com a preu d’entrada. El que em porta a reconèixer que els meus arguments poguessin resultar una mica ingenus. Per exemple, trobo a faltar una simple anàlisi d’oferta i demanda.

He sabut que recentment hi ha hagut algunes fusions en el sector miner (or). Per exemple, Newmont i Goldcorp, Barrick i Randgold, o Pan American i Tahoe. La meva experiència em diu que quan es donen aquest tipus de consolidacions dins d’un sector equival a dir que les empreses estan pensant menys en competir i més en racionalitzar estructures i costos i, per descomptat, en l’últim que pensen és en fer noves excavacions. Això em fa pensar que és molt poc probable veure algun augment en la producció i l’oferta d’or en el 2020, i possiblement tampoc en el 2021.

Si a això afegim que alguns bancs centrals semblen haver iniciat una campanya de compra d’or (especialment aquells que volen desancorar-se del dòlar per raons polítiques o per tensions comercials), ja tenim un quadre bastant clar del que podria ser un desequilibri entre l’oferta i la demanda en el mercat de l’or físic. Un desequilibri que podria durar un parell d’anys.
Així doncs, obviant unes anàlisis complexes de ràtios, la tensió a l’Orient Mitjà, la monetització del deute, etc..., és possible construir un argument constructiu per a l’or amb una simple anàlisi d’oferta i demanda.

Tot i observar com certs riscos es calmen (Hong Kong, Iran ...), és possible que l’or segueixi ben suportat o, fins i tot, augmenti més.

Aquesta apreciació és útil, ja que m’ajuda a dissipar el vell fantasma que relaciona les pujades en el preu de l’or amb els episodis de crisi en els mercats. Si el que dic és cert, i les raons darrere del cicle alcista de l’or tenen a veure amb un límit en l’oferta, i no amb una situació recessiva, seria un motiu per a la calma.