Antoni Pol i Solé Arquitecte

Els Pirineus aporten diverses variables que fan més difícil l’equilibri territorial i per tant major el risc d’abandonament dels pobles. Hi ha l’altitud, l’orografia, la climatologia, la poca productivitat dels sòls conreables, les dificultats dels accessos, els riscos naturals, la baixa densitat de població, la manca d’infraestructures, de serveis i d’equipaments, el ser espais marginals estatals o culs-de-sac territorials o capçaleres fluvials, espais fronterers polítics i espais fronterers físics ...

La realitat fa que el territori es pugui assimilar a una maqueta en relleu de base gruixuda, formada per diferents estrats, que representen els diferents àmbits de relació, on cadascun dels quals està estructurat per una xarxa en més o menys equilibri, per estar sotmesa a diferents tensions. Tant si un nucli és equilibrat en unes relacions o desequilibrat en altres, la seva relació amb tots ells se sosté amb més o menys fragilitat en funció dels fluxos positius i negatius establerts i variables contínuament, que implicaran unes tensions d’atracció o de des-atracció que poden arribar al trencament o desconnexió en els seus lligams a la malla suposada.

Els nusos de la xarxa de cada estrat serien els pobles. I és evident que les tensions d’atracció i desa-tracció, que exerceixen els nuclis dominants en el territori dominat o d’influència, es noten sobre la resta de pobles. Cap poble és ni pot ser autàrquic i per tant els pobles abandonats no estan aïllats i suposen la manifestació d’un procés d’erosió en un punt del territori concret, que té conseqüències per a la resta.

Identificar quin és o són els àmbits territorials propis a l’entorn de cada poble és clau per entendre els processos d’abandonament i recuperació. L’abandonament de pobles posa en evidència la desaparició d’un model de gestió sobre d’un concret territori i per tant una transformació cap a una realitat nova desconeguda i imprevisible pel desconeixement que se’n té.
El coneixement precís i alhora extens de les xarxes, dels models de territori i dels equilibris territorials passats i l’avaluació dels danys o erosions sofertes en ells i la gestió conscient del territori afectat, més enllà del poble abandonat, tenint clar un model viable de transformació de la realitat cap al qual es vol anar per assolir un nou equilibri, donarà respostes i solucions per a la recuperació, potser no dels pobles, però si del territori.

Perquè l’abandonament d’un poble posa de relleu un desequilibri territorial que afecta a la resta de nuclis no abandonats, els quals, en perdre un nucli dins la seva xarxa per aquest abandonament esdevenen mes vulnerables en les seves xarxes de relació amb la resta i,  si no es corregeix el desequilibri territorial,  són susceptibles de patir l’increment d’aquest desequilibri territorial amb altres danys col·laterals  o imprevistos.

A Andorra al llarg del temps s’ha passat de l’abandó d’indrets habitats, temporalment o permanentment, a la concentració de més habitants en menys llocs tot i que ocupant una superfície més gran de sòl. Així l’evolució de nuclis d’habitatge, que no pobles, ha passat d’uns 114 l’any 1176, esmentats en el document públic de la Concòrdia del Bisbe d’Urgell amb els andorrans, als 44 oficials en l’actualitat, segons els comuns. El nombre de pobles o de nuclis de poblament ha anat evolucionant al llarg dels anys i igualment el criteri que els ha fet considerar com a tals.

De la Concòrdia de 1176, en la qual es fa signar tots els caps de casa d’Andorra de les sis parròquies i s’esmenta el lloc on es troben, citant-se dins de Canillo provinença de 13 llocs: Mole, Merechel, Prads, la Font, Cela, Prad, Lacal, Cher, Angladela, Torre, Caseles, Vilar i Puial. Dins d’Encamp, 11 llocs: Lobedos, Moschera, Vila, Vila Stremera, Lohedos, Mascana, Lobedons, Encamp, Anglada i Moleres. Dins d’Ordino, 20: Vila, Torer, Pal, Moles, Ceguded, Vilar, Surnass, Curtinada, Ermessen, Soler, Aranss, Azemar, Cherol, Vilaro, Lorc, Subtusvia, Ponca, Adalet, Pont i Vilela. Dins de la Massana,  26: Lafont de Saspon, Sorribes, Escass, Lafont, la Mora, Rivatel, Cherol, Lachal, Pui, la Riba, Riba, Vivel, Ermessen, Enos, Cal, Mediavilla, la Llosa, Losada, Pui, Torrent, Vila de Macana, Ribafeita, Aransaul, Font, Pal, i Camp. Dins d’Andorra, 25: Margineda, Inelseu, Rossa, Capiteville de Sancta Columba, Puial, Anorra, Puig, Vilaplana, Borraz, Canalig, Anorramorta, Fener, Vilar, Maiol, Torrent, Gordan, Mesug, Pug, Riberaqua, Socherana,  Lanoz, Cases sutiranes, Cases d’Engolestes i  Gina. Dins de Lòria,19:  Moxela, Elinç, Vilar, Fontaneda, Huluvesa, Pug, Iuverra, Serra, Albina, Sola, Cirovall, Orto Cuminal, Alumeners, Certers, Enegual, Xoval, Bixesarre i Exass. En total 114 tot i que alguns puguin semblar no andorrans. (Cartulari de la Vall d’Andorra segles IX-XIII de Cebrià Baraut, Andorra 1988).

El Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell de 1748 cita a Andorra 11 pobles i masos, a St. Julià 11, a Encamp 5, a Massana 11, a Ordino 9 i a Canillo 11. En total, 58. La Carte de la Vallée d’Andorre, de Jean François Bladé, ressenya el 1875, 15 bordes i pobles a Canillo, 8 a Encamp, 10 a Ordino, 12 a la Massana, 11 a Andorra i 18 a Sant Julià de Lòria 18. En total 74. Thos i Codina relleva en el seu Croquis Geológico de los Valles de Andorra de 1884, posa 8 pobles a Canillo 8, 6 a Encamp, 6 a Ordino, 9 a la Massana, 6 a Andorra i 9 a Sant Julià de Lòria 9. En total 44.

L’any 1925 Marcel Chevalier en el seu mapa Les Vallées d’Andorre esmenta 15 nuclis a Canillo, 5 a Encamp, 12 a Ordino, 11 a la Massana, 13 a Andorra i 21 a Sant Julià de Lòria. En total 77. L’any 2019 les estadístiques del Govern censen la població segons un nombre de nuclis de poblament d’11 a Canillo, 4 a Encamp, 8 a Ordino, 8 a la Massana, 2 a Andorra la Vella, 10 a Sant Julià de Lòria i 1 a Escaldes-Engordany. En total 44.

Aquesta important reducció, però, no correspon a una desaparició  sinó a una concentració per integració de la major part dels nuclis dels veïnats , quarts, pobles i viles actuals.  La població ha passat dels 3.000 habitants als 76.000 actuals i d’una densitat de 7 a una de 164 hab/km2.Aquesta extensió antiga de nuclis o llocs habitats sobre el territori s’explica per l’ocupació principal dels seus habitants, que era agrícola i ramadera, i obligava a estar a prop dels llocs de conreu i del bestiar i a aprofitar tots els racons del país. L’extensió petita d’Andorra i l’efecte fronterer, per la seva situació geopolítica viscuda al llarg de la seva història, li han permès d’adaptar-se a diferents nombres de població i canviar de sistema econòmic superant diverses crisis.