Francesc Guillaumet Periodista

Si tot va com ha d’anar, Pedro Sánchez revalidarà demà la presidència d’Espanya després d’un debat d’investidura que ha tardat en arribar però que, quan ho ha fet, s’ha encarat amb totes les garanties perquè hi hagués fumata blanca. Tot i això, i a banda de les lectures polítiques que en pugui fer tothom, la investidura ha estat a punt de fracassar per la jugada de darrera hora que, com  sempre, ha posat Catalunya en el centre del tauler d’escacs de l’Estat.
Anem a pams.

Deia que la investidura ha tardat en arribar. I és que no és fàcil que un partit com ERC doni el seu suport a Pedro Sánchez després d’anys de Procés, referèndums reprimits a cop de porra (no per Sánchez, sinó per Rajoy) i fins i tot d’una declaració fallida d’independència. Les converses, doncs, han durat el que havien de durar. Ni més ni menys. El debat que ha suscitat aquest suport d’ERC (en forma d’abstenció) ha provocat a més un encès debat entre el món sobiranista. Des de Junts per Catalunya es defensava la tesi que sense referèndum d’autodeterminació no hi podia haver investidura. Més o menys aquesta era, també, la línia de la CUP. I tot i que es pot entendre que els escons sobiranistes podien funcionar com una majoria de bloqueig no està de més donar una oportunitat al diàleg. 

Parlar no està mai de més i si hi ha la possibilitat d’intentar-ho no s’han d’escatimar esforços. És evident que a Catalunya hi ha un conflicte polític que, com va reconèixer dissabte Pedro Sánchez des de la tribuna d’oradors, s’ha de resoldre des de la política. D’aquí dos setmanes, més o menys, començarà una taula de diàleg entre el Govern i la Generalitat del que n’hauria de sortir algun tipus d’acord. Ja se sap d’antuvi que difícilment aquesta mesa de negociació derivarà en un referèndum d’autodeterminació. Tot i que no ho expliciti l’acord la línia vermella per part de l’Estat és la Constitució. I la lectura estricta que se’n fa no convida a pensar que es pugui obrir la porta d’aquesta via. 

Ara bé, del que es pacti la ciutadania també en podrà dir el que vulgui. I és que l’acord al que han arribat PSOE i ERC és que es pugui votar en una consulta el resultat de la taula de diàleg. D’aquesta manera, un no al que es planteja també es podria interpretar com una esmena a la totalitat a l’acord, de manera que l’aposta dels republicans quedaria invalidada. Ara bé. Si fent política i traient el conflicte de l’àmbit judicial (com va dir també Pedro Sánchez dissabte) hi ha un acostament entre ambdues postures i la ciutadania hi dóna el vist-i-plau és possible que ERC tingui la presidència de la pròxima Generalitat quan es tornin a posar les urnes (cosa que tot apunta que no tardarà en succeir). Si no gairebé amb tota seguretat serà Junts per Catalunya (qui sap si amb el president Puigdemont al capdavant) el qui tornaria a guanyar la partida.

Però anem més enllà. Deia al començament d’aquest article que hi ha hagut un factor extern que ha estat a punt de fer descarrilar la investidura. I aquest no ha estat, ni de lluny, la diferència de criteri entre ERC i Junts per Catalunya. El PP, després també Cs i Vox, van acudir a la Junta Electoral de Barcelona per demanar que fes efectiva la condemna d’inhabilitació del president Torra per haver-se negat a treure els llaços i les pancartes del balcó de la Generalitat. La Junta Electoral de Barcelona, amb bon criteri, ho va denegar.

Els partits impulsors de la mesura van portar el plet llavors a la Junta Electoral Central, que ho va veure amb bons ulls. És així com divendres al vespre saltava la notícia que aquest organisme administratiu inhabilitava el president Torra privant-lo de la seva condició de diputat (condició sine qua non per ser president). La Junta Electoral també inhabilitava Junqueras impedint-li sortir de la presó per acreditar-se com a eurodiputat, una condició que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea li va reconèixer.

Això passava a menys de 24 hores del debat d’investidura. No se li escapa a ningú que és molta casualitat tot plegat. Fins i tot una diputada del PP de Catalunya emparentada amb la noblesa manifestava que li seria molt difícil a ERC donar suport a Pedro Sánchez si passés el que finalment va passar (i que el líder del PP, Pablo Casado, va anunciar fins i tot a Twitter abans que la Junta Electoral ho fes públic). 
D’entrada, però, ERC ha actuat com a partit de Govern. Va donar la paraula al PSOE i la manté malgrat l’intent indigne de la Junta Electoral de boicotejar el resultat de la investidura.

D’altra banda, el Parlament de Catalunya, que és qui a dret a llei té la potestat de posar i treure presidents amb el suport del sufragi popular, va ratificar Quim Torra com a president qualificant de «cop d’estat» la decisió de la Junta Electoral. Fet i fet, doncs, la maniobra no ha sortit bé i les paraules de Pedro Sánchez des de la tribuna del Congrés cobren més sentit que mai: és l’hora de fer política i de «deixar enrere» la via judicial per resoldre un conflicte que és polític. El temps dirà, doncs, si l’aposta d’ERC és encertada o no. El que està clar és que cal obrir una «nova etapa» en la que la paraula substitueixi l’exabrupte i en la que les diferències polítiques es resolguin des d’aquest àmbit sense que hi hagi persones que hagin d’estar a la presó o a l’exili per haver complert una promesa que van fer als seus electors.