Abandonament o desequilibri territorial (II)
L’abandonament dels pobles, per la seva població, pot dir-se que de manera habitual s’inicia quan els impactes intangibles es manifesten amb força. Abans de posar-los de relleu, cal considerar aquests darrers en positiu i, encara que sigui de manera simple, cal exposar tres raons que produeixen poblament: la raó estratègica, la raó econòmica i la raó social.
Qualsevol nucli té els seus orígens en alguna d’aquestes tres raons o vàries alhora. De motivacions estratègiques de cruïlla de camins, de defensa, de control o d’administració del territori, de terres fèrtils, o de disponibilitat d’aigua en coneixem tots. Motivacions econòmiques de presència de mercat, de proximitat a ciutats, d’existència de recursos naturals a explotar, també. I motivacions socials (familiars, identitàries, poblacionals, culturals, religioses, polítiques...) igualment.
I quan alguna d’aquestes, que justificaven el poblament, esdevé de baixa, com quan les activitats econòmiques existents esdevenen insuficients, ineficients o inadequades per atendre les necessitats o aspiracions a una formació, atenció o benestar superiors i a uns recursos econòmics i estabilitat i seguretat pel futur, es produeix el despoblament. La no realització i assoliment d’uns anhels, que veuen possibles d’obtenir emigrant a altres destinacions, properes o allunyades, que es perceben com a millors i més segures en conèixer casos de veïns, parents o per la simple publicitat de llocs en transformació que ofereixen treball i oportunitats de millorar les condicions de vida obre la porta al despoblament i, finalment l’abandonament.
Particularment avui en què els mitjans de comunicació arriben arreu i fomenten unes aspiracions materials, enlluernadores i lluny de cap altra realitat que no sigui la del lliure mercat on es pot aconseguir tot. Així, es produeix el procés d’abandonament quan les activitats, en aquest cas d’un lloc o poble, generen menys qualitat de vida que el seu entorn o al seu abast, en relació als estàndards del seu moment i alhora tenen un pitjor retorn. Veure el cas de l’Armiana .
L’Armiana, com a indret amb pocs habitatges permanents, en no disposar de camí rodat d’accés (calia baixar i pujar a peu de Canillo per a qualsevol servei i feina) i haver-se de sostenir la família amb altres activitats econòmiques que no les tradicionals, la seva darrera casa habitada, Casa Fontana, va tancar les portes i els seus tres ocupants es van instal·lar de lloguer a la vila de Canillo el 1962. Tot i que aquest nucli forma part del veïnat amb el Vilar, per la seva major altura i distància respecte d’aquest, que es troba sobre la Carretera General 2 davant de St. Joan de Caselles, ha de considerar-se com a nucli habitat permanent propi i no un grup de bordes només ocupades a l’estiu.
Seria un cas d’impacte intangible per raons estratègiques i econòmiques. Començaran els joves i acabaran marxant la gent gran per reagrupar-se a la vora dels fills. O dit altrament, quan els factors socials, econòmics o estratègics d’un nucli de poblament entren en crisi. Més enllà del moment final del despoblament es poden exemplificar tres possibles estats d’un nucli de poblament o poble. El que es troba en equilibri, amb creixement vegetatiu. El que es troba en desequilibri positiu, per creixement immigratori. El que es troba en desequilibri negatiu, per decreixement vegetatiu o emigratori. Però cap nucli o poble es pot analitzar aïlladament separat dels altres que l’envolten. I encara que no ho sembli no hi ha cap poble la realitat del qual sigui independent del seu entorn, ni les ciutats ni les viles emmurallades ho han estat.
Cada poble te una relació de dependència, dominació o equilibri en relació als seus veïns i respecte als diversos possibles àmbits (econòmic, social, educatiu, sanitari, administratiu, judicial, religiós, esportiu..). I aquestes relacions varien en el temps i en el territori. I fins i tot algunes no desapareixen malgrat s’abandoni el poble.