Gràcies i fins aviat!
El rellotge marcava les sis en punt. Va accelerar el pas fins arribar als ascensors per agafar el cotxe aparcat a la vuitena planta d’uns grans magatzems. Les riuades de gent provocaven moltes retencions per arreu. Era el vint-i-vuit de desembre de 2018 i el tragí de cotxes i gent per tot el país eren el millor auguri per als ciutadans del petit país dels Pirineus. Asseguda al seient del seu cotxe, entre arrencada i parada, contemplava per la finestra a les famílies que passejaven abrigades i somrients pels carrers farcits de llums de Nadal. Va somriure. Feia dinou anys que havia arribat a aquest petit país i li encantava la seva gent, el paisatge i els nadals blancs i freds plens de persones arribades d’arreu. Finalment va arribar a Sant Julià, puntual a la cita. Volia felicitar les festes a una bona amiga. Una persona amb qui compartia il·lusions, neguits i converses, a qualsevol hora. Estaven xerrant tranquil·lament al saló de la casa quan, al seu mòbil, va entrar un missatge de WhatsApp. Era de la Lídia Raventós, llavors directora d’EL PERIÒDIC. El missatge era clar, li proposava una col·laboració quinzenal per parlar dels temes que volgués. El va llegir en veu alta i l’Agustina va esclatar a riure -digues que sí! –escriurem les dues, jo al Diari i tu a EL PERIÒDIC, digues que sí Inés!– va insistir.
I així va començar, ara fa un any, aquesta petita aventura que avui arriba a la seva fi. Han estat vint-i-sis articles. Vint-i-sis intents de captar la vostra atenció, d’entretenir-vos cinc minuts, i de transportar-vos de la mà de personatges diversos i també una mica estrafolaris a viure altres vides, altres emocions i a fer algunes reflexions. Tant de bo, en algun dels vint-i-sis, ho hagi aconseguit. Quan va arribar el moment de començar a escriure, vaig plantejar-me, sobretot, com m’agradaria fer-ho. Als mitjans escrits hi ha molts articles d’opinió de persones molt preparades i amb trajectòries d’èxit. Però també penso que el què és important a la vida és ser sempre tu mateix, també a l’hora de dir les coses i de fer-les. I així, amb aquesta simple i sincera intenció, he abordat aquestes vint-i-sis petites històries i alguns articles més relacionats amb Autea, els quals he tingut el plaer de compartir amb vosaltres. Totes han estat extretes de situacions reals viscudes per mi o per la meva família, i han estat motiu de sobretaules, debats i reflexions. La mare, la Roser, ha estat qui m’ha ajudat a recordar-les. Després, les he anat transformant en petites i, espero, curioses històries de persones entranyables, amb l’objectiu d’obrir-nos una mica la mirada i convidar a la reflexió amb un somriure. Us he de dir que, quan ella rellegia l’article, em deia seriosa –amb el que hem comentat has fet el que has volgut, com sempre!–. Gràcies mare i també al pare, per fer-ho possible. Després de l’ull crític de la mare, els articles passaven pel filtre del meu marit, que a la pregunta, s’entén? feia sempre una crítica sincera, però suau. I no acabaven aquí els neguits i angoixes. Llavors, arribava el torn d’unes persones que sempre han estat a punt per a dir la seva i ajudar, la meva germana gran, la Belen, psicopedagoga i mestre que m’ha donat sempre visions diferents i expertes; l’Elsa, la germana que em segueix que, amb la seva visió de consultora, també ha aportat la llum en els moments de foscor i, finalment, la meva estimada Mire Porras, que amb la dolçor i entusiasme que la caracteritzen aconseguia aportar l’assossec suficient per a pitjar la tecla, «enviar»! I permeteu-me incloure a la meva cunyada Dolors, que ha estat atenta a què no s’escapessin accents, ni comes i al Marc Areny, bon company de feina, pels comentaris dels dilluns plens d’ironia i simpatia. Sense elles ni ells, aquest camí hauria estat molt més dur i tortuós. De tot cor, gràcies! Gràcies també a la Lídia i a l’equip d’EL PERIÒDIC per l’oportunitat.
I deixo per al final als qui heu donat sentit a l’esforç, compromís i al xic de por viscuda aquestes vint-i-sis setmanes, els lectors. Gràcies per acompanyar-nos amb tanta generositat i paciència. Ha estat un veritable plaer, ens retrobarem aviat i us desitjo un feliç 2020!!!