Desenclavar el Pirineu
La Cambra de Comerç d’Andorra ha plantejat més d’una vegada la necessitat de «desenclavar» el Principat. L’esllavissada de l’estiu passat a l’altura del Punt de Trobada i l’allau que va tallar durant diverses setmanes l’entrada a Andorra pel Pas de la Casa en són bons exemples. Ara bé. En això de la geologia, Andorra no és una excepció, ja que darrerament a les comarques de Lleida n’hi ha hagut de sonades i aquesta setmana n’hem tingut la prova amb la qual ha tallat la C-13 entre Rialp i Llavorsí en plenes vacances de Nadal, una època on s’anunciava un ple absolut a l’hostaleria del Pirineu de Lleida.
Sembla que aquest cop (i a falta de saber-ne més detalls) han estat les pluges les que han descalçat el terreny. El migdia del passat divendres van començar a caure les primeres pedres. En aquell moment es va optar per donar pas alternatiu, una incidència que va provocar més de dos quilòmetres de cua i que va deixar amb l’ai al cor més d’un automobilista que passava per la zona. Al vespre, però, la cosa es va tornar a complicar. Les trucades d’alerta que rebien els Mossos d’Esquadra avisaven que estava caient molt material (pedra, terra i roca) i a més en un moment que ja era fosc i no es podia tenir la certesa que no hi hauria una desgràcia. Per això es va optar per tallar la carretera entre Rialp i Llavorsí, una decisió que de seguida va fer saltar totes les alarmes al sector de l’hostaleria. En plenes vacances de Nadal, amb un cap de setmana que es fregava el ple absolut, es temia que la cancel·lació de reserves pogués ser la nota dissonant d’una campanya que es presentava bé perquè feia bon temps i, a més, les estacions d’esquí tenien neu. El criteri de seguretat, com ha de ser d’altra banda, va ser el que es va prioritzar a l’hora de decidir tancar aquesta carretera, que és la principal via de comunicació entre Lleida i el Pallars Sobirà i on en pocs quilòmetres hi ha quatre estacions d’esquí: Port Ainé, Espot Esquí, Tavascan i la del Bosc de Virós. A priori des de Lleida l’accés a Port Ainé estava garantit, però no el d’Espot, Tavascan o del Bosc de Virós. Per anar-hi calia fer una volta considerable. I és que l’opció pels automobilistes que anaven al Sobirà passava per travessar cap a l’N-230 pel Port de Perves (que és perillós i reconsagrat) o anar a buscar l’N-230 (la carretera que va a la Val d’Aran) des de Lleida o Alfarràs per travessar cap al Pallars pel Port de la Bonaigua.
Del que ha passat aquests dies, com del que va passar a Andorra, fa poc, se’n poden extreure diverses conclusions i alguna lliçó. La primera és que l’imponderable de la geologia no es pot controlar. Per tant, el risc zero no existeix. Ara bé. Quan això passa cal que els serveis d’emergència i de l’administració treballin braç a braç per solucionar com més aviat millor la incidència i fer-ho amb les màximes condicions de seguretat possible. És a dir, que el primer imperatiu és garantir la seguretat dels automobilistes que passen per la zona. Ara bé. Quan passa això també afloren totes les mancances que en l’àmbit d’infraestructures té el país. Andorra ho va comprovar l’hivern passat i també a l’estiu, quan una allau i un despreniment de terra van col·lapsar una i altra entrada al Principat. Ara ho ha patit Catalunya amb una carretera que és l’única via rodada entre Lleida i el Pallars Jussà i Sobirà.
Expliquen els geògrafs que des del temps dels romans les infraestructures havien seguit el curs dels rius. Per això s’explica que les carreteres que uneixen el Pirineu amb la plana siguin perpendiculars i no horitzontals. Ara bé, hi ha un altre dibuix que a vegades es menysté o no es té prou amb compte i que és tant o més important que l’eix que va de nord a sud seguint el curs del riu Segre o de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana. És a dir, l’Eix Pirinenc, una infraestructura que manté comunicat transversalment el Pirineu però que lamentablement ha quedat oblidat per les administracions. El mateix Josep Borrell, actual responsable de la política exterior europea, m’ho reconeixia en una entrevista que li vaig fer durant la campanya de les darreres eleccions espanyoles. I en això Borrell en sap bastant ni que sigui pel fet que és de la Pobla de Segur i sap de la importància que té aquesta infraestructura pel Pallars. O pel detall no menys important que també va ser Ministre d’Obres Públiques amb Felipe González.
Fet i fet doncs, les incidències abans relatades ens posen sovint davant del mirall per recordar-nos les debilitats que en matèria d’infraestructures encara tenim. Va passar a Andorra, que en aquest sentit encara ha de fer els deures per «desenclavar» el país com li demanava la Cambra de Comerç. I ha passat ara a Lleida (lamentablement hi ha hagut altres episodis que han causat víctimes, com l’esllavissada de Sant Esteve de la Sarga ara fa dos anys i mig). El concepte «desenclavar» que feia servir l’empresariat andorrà també seria vàlid per Catalunya i més concretament pel Pallars Sobirà. Ho recordava dissabte el president de la Federació d’Hostaleria de Lleida, Josep Castellarnau. I el seu relat davant les càmeres de TV3 va ser molt aclaridor. Va dir que aquest cop el Pallars ha quedat aïllat només en part perquè el bon temps ha fet que aquests dies d’hivern el Port de la Bonaigua es pugui transitar sense problemes. Però es va preguntar què hagués passat si en lloc de l’anticicló hi hagués hagut una borrasca de neu de les que obliguen a tallar el port des de Casa Sastrada (a Sorpe) fins a la Val d’Aran. I la resposta és molt clara: que el Pallars, les seves estacions d’esquí i la seva infraestructura hotelera i gastronòmica haurien quedat completament aïllats. Si més no és per pensar-hi. O perquè hi pensin els gestors de la cosa pública, que en darrer terme són els encarregats de minimitzar els riscos quan passen coses com l’esllavissada d’aquest divendres a la C-13 i de tenir un Pla B consistent.