Eduard Ribas

Imaginar un Nadal sense l’omnipresent imatge del Pare Noel sona a ciència-ficció, però Mèxic va estar a punt de fer-ho realitat el 1930. L’alternativa? Popularitzar la figura del deu prehispànic Quetzalcóatl com un símbol nadalenc.

El 23 de desembre d’aquest any, l’Estadi Nacional de la capital mexicana, on es realitzaven els grans esdeveniments polítics de l’època, va ser escenari d’un succés molt peculiar. El president de país, Pascual Ortiz, va organitzar un lliurament de regals a milers de nens davant una piràmide prehispànica presidida per Quetzalcóatl. Les cròniques d’aquell dia al diari El Universal retraten una estranya combinació entre els arbres de Nadal decorats amb llums de colors i la processó de sacerdots, batallons i ballarins honrant a Quetzalcóatl, representat com una serp emplomada. La primera dama, Josefina Ortiz, va ser una de les encarregades de repartir joguines i dolços als nens pobres que van acudir a l’espectacle, que va comptar amb l’assistència de prop de 15.000 persones, inclosos diplomàtics estrangers.

Els inicis de segle XX van estar marcats per un nacionalisme exacerbat en bona part del món occidental i Mèxic, on acabava de triomfar la revolució contra el dictador de gustos afrancesats Porfirio Díaz, no va ser una excepció. Els governs mexicans dels anys 30 van usar una retòrica nacionalista amb fortes referències de tipus prehispànic per enfrontar-se al que veien com una possible invasió cultural nord-americana. Va ser una època en què diverses marques dels Estats Units van entrar amb força al mercat mexicà i Coca-Cola va popularitzar la figura del Pare Noel. Substituir l’entranyable ancià de barba blanca per la serp emplomada era la manera que tenien les autoritats mexicanes de potenciar l’orgull de país mirant a les seves arrels, uns orígens moltes vegades mitificats.

Quetzalcóatl era una deïtat prehispànica pacífica, del culte a la civilització i que portava el benestar, a diferència d’altres deus guerrers com Huitzilopochtli, que no haguessin encaixat bé en aquesta substitució del Pare Noel, els Reis Mags o el Nen Deu». Aquesta exaltació de l’indígena no deixa de resultar paradoxal en un país que mitificava les grans civilitzacions prehispàniques mentre que per al Govern no era important prestar atenció a les comunitats indígenes de moment, que representaven prop del 20% de la població. Sigui com sigui, el nou emblema nadalenc no va tenir una gran acollida, ja que en el diari hi havia caricatures i anuncis que es burlaven de la iniciativa i fins i tot cartes de lectors incrèduls que es preguntaven si haurien de ficar al llit a la serp emplomallada al pessebre.

Una de les grans crítiques contra el nou Nadal indigenista va ser l’intent de desvincular aquesta tradició de la religió, en un Mèxic profundament catòlic. Cal entendre que l’Estat mexicà acabava de vèncer en la Guerra Cristera (1926-1929), que havia enfrontat a Govern revolucionari laic amb les milícies recolzades per l’Església en una pugna per tenir el control de l’educació a Mèxic. El Govern de Pascual Ortiz, per tant, tenia poques simpaties cap a l’església catòlica, encara que va tractar de no ferir tantes sensibilitats al celebrar el massiu acte de l’Estadi Nacional el 23 de desembre, en lloc del 25 de desembre. Aquest esdeveniment mai es va tornar a repetir i gairebé 90 anys després, Quetzoalcóatl roman en els museus mentre els nens esperen l’arribada de l’ancià de vestit vermell i blanc amb un sac ple de regals.