Estefania Gracia Periodista

S’apropa l’època dels somriures fingits, dels excessos perquè sí, perquè toca menjar, i de les abraçades amb familiars que veus d’any en any. L’època Nadalenca es descriu com una festivitat plena de llums, d’alegria, de moments per recordar... És el que se’ns inculca des de petits i el que veiem a les campanyes publicitàries. Però no ens enganyem, no a tothom li agrada el Nadal. Hi ha qui no pot celebrar les dates amb qui li agradaria, qui no té ni per comprar un trist torró o qui (perquè així ho ha decidit) està en contra de tota aquesta parafernàlia. 

Encara que no ho sembli, a mi m’encanta el Nadal. Sóc de les típiques que espera amb candeletes l’encesa de llums, la muntada de l’arbre, els sopars en excés... Però no m’enganyo. Sé que tot això forma part del consumisme, de la pressió social i del control per part de les institucions de més amunt. En soc plenament conscient i, precisament per això, entenc que no tothom tingui aquesta devoció per l’època més «màgica» de l’any. I és totalment lícit, no és obligatori estimar aquestes dates només perquè així estigui estipulat socialment. Als que no els hi agrada el Nadal ho haurien de poder dir orgullosament sense sentir-se un energumen ni una representació humana del Grinch. «Ostres, no t’agrada el Nadal? Ets ben estrany...?». Per què? Cal acceptar que hi ha gent que prefereix passar aquests dies ben allunyada dels compromisos familiars, dels maldecaps dels regals i del no sentir-se a gust per la culpabilitat de no estimar una celebració com aquesta. De fet, les mirades estranyes potser s’haurien de dirigir més cap als que apostem per aquests dies de postureig. Per què? Doncs bé...

Cada any, el show nadalenc comença abans. Les decoracions, les publicitats, les ofertes... Aviat, els operaris penjaran les llums amb el banyador sota el braç. I el mateix passa amb les melodies i les pel·lícules de Nadal. Setmanes abans ja tenim les cançonetes i les escenes amb el Pare Noel incrustades en les nostres retines. Si un alienígena aterrés ara a la terra i es dediqués a veure o escoltar els aparells visuals que avui dia omplen els nostres menjadors, es quedaria només amb què els humans tenen devoció per les joguines, pels perfums i per un panxut que es cola a les cases lliscant xemeneia avall. Si es desplacés fins als supermercats, assumiria que està a punt d’ocórrer una catàstrofe o que s’aproxima una invasió. Veuria a molts omplint els carrets de la compra com si no hi hagués demà. I és que com més s’apropen les dates nadalenques, més augmenta l’ànsia per tenir la nevera plena i a vessar, no sigui cas que algun dels convidats es quedi amb gana després de l’aperitiu, del primer plat, del segon, (a vegades) del tercer i del centenar de torrons, polvorons, neules i altres llaminadures que cobreixen la taula. El desig per omplir el carret de la compra és tal que sovint no saps si hi ha algú darrere de tota la muntanya de productes o si és que el carret es mou ell sol per inèrcia de tot el pes que porta a sobre. Ho he de reconèixer, són escenes còmiques. I potser, és aquesta comicitat la que em fa estimar el Nadal. Les anècdotes, els moments de riure, els descobriments familiars... M’han inculcat que les festes són una època d’alegria i jocositat. I sabeu que? Penso complir aquesta lliçó al detall!