Reflexions sobre la història clínica compartida
De totes les notícies que han centrat l’actualitat andorrana dels darrers dies n’hi ha una que m’ha semblat de vital importància pel bon funcionament del país. O, en tot cas, per millorar la sanitat i garantir alhora els drets de privacitat dels pacients, que és tant com dir de tota la ciutadania. Em refereixo a la polèmica sobre l’historial clínic compartit i la proposta d’alguns metges per limitar-ne l’accés per evitar que se’n pugui fer un mal ús. El debat, per tota l’afectació que té en el dia a dia de les persones i dels drets individuals, és sumament interessant.
D’entrada la lògica (almenys la d’algú que no entén de medicina) diu que l’historial mèdic compartit té tot el sentit del món. Parlo en aquest cas de raons mèdiques i no de qualsevol altra consideració. I m’explico. Posem que un pacient té un problema de salut que resol l’atenció primària però del que se’n deriva un altre problema a mig termini que fa que hagi d’anar a l’Hospital de Meritxell, per posar un exemple. No està de més, doncs, que el metge que l’atengui tingui accés al seu historial mèdic per poder analitzar els símptomes i emetre un diagnòstic d’acord amb el seu propi historial clínic.
De fet, la història clínica de cada pacient és de vital importància perquè es pugui detallar el per què de cada patologia i administrar els tractaments necessaris perquè el pacient es pugui curar. Però continuo amb l’exemple. El mateix pacient que s’ha pres la medicació que li ha receptat el seu metge referent i que després ha necessitat de l’atenció del personal d’Urgències de l’Hospital de Meritxell per resoldre una altre contratemps pot ser que un altre dia necessiti atenció mèdica fora de la seva parròquia. Si el pacient és de Sant Julià de Lòria i es troba malament mentre visita un parent del Pas de la Casa (per posar un exemple a banda i banda del país) haurà d’anar a veure un metge diferent al del seu centre de referència. No està de més, en aquest cas, que el facultatiu del Pas de la Casa que l’atengui tingui accés també a la seva història clínica per saber les malalties que ha patit, els darrers anàlisis que s’ha fet o els antecedents mèdics que calgui per intentar posar solució al problema que fa que aquesta persona de Sant Julià no estigui en condicions d’arribar fins a la seva parròquia a l’haver-se trobat malament fora de casa. Des del desconeixement mèdic més absolut, doncs, l’accés a la història clínica compartida (llevat si es tracta de metges particulars) té tot el sentit del món.
Ara bé. Pel que llegeixo, la polèmica no ha sorgit tant per la pròpia idiosincràsia del sistema sinó per l’hipotètic mal ús que se’n pugui fer. En aquest cas el problema ressenyat no seria tant la història clínica compartida en si sinó la mala praxi que algú pogués arribar a fer (i poso la frase amb condicional perquè la gran majoria segur que no posarà mai en risc aquest sistema). Aquest hipotètic cas, doncs, ja no seria competència de la medicina sinó de la Justícia. I és que accedir a l’historial clínic compartit per motius que no estiguin estrictament relacionats amb l’estat de salut del pacient i de la seva curació és una realitat que ja formaria part del codi penal.
És evident que les dades mèdiques que aquesta història clínica recull només poden estar encarades a resoldre l’estat de salut del pacient. Qualsevol altre ús espuri, com es deriva dels recels d’alguns professionals, hauria d’estar castigat per la llei amb les mesures que el legislador hagi acordat per aquests casos. Des del meu punt de vista (insisteixo, poc familiaritzat amb la medicina) no és de rebut que la història clínica només es pugui consultar quan el pacient estigui inconscient i no pugui explicar al metge el que li passa o que només hi tingui accés el metge referent o els especialistes als qui es derivi. I és que la mera sospita de que en algun cas s’ha utilitzat aquesta base de dades de manera fraudulenta no és prou de pes per esmenar tot el sistema. En tot cas el que caldria llavors (si és que s’ha produït alguna vegada) és que qui en tingués la sospita pogués anar directament a la Batllia perquè sigui el poder judicial qui investigui una presumpta transgressió de la llei. De confirmar-se seria molt greu però no s’ha d’oblidar que es tractaria de responsabilitats individuals que no tenen perquè afectar el bé comú, que tal com ho veig és del que es tracta un cop s’ha implementat la història clínica compartida.
Per tant, el que cal en aquests casos és afrontar el debat de manera serena i sense caure en un alarmisme que en tot cas pot sembrar dubtes sobre el sistema (tot i que és lícit que alguns els professionals s’ho plantegin) però que amb els mecanismes adequats no té perquè comportar problemes. Del que es tracta, doncs, és de blindar la història clínica de mals usos perquè les dades de salut de la població són a la medicina el que les fonts al bon periodisme o el secret de confessió al món de l’església catòlica. Ben gestionada, però, no té perquè crear problemes i al capdavall només hauria de ser una eina més (i molt important) per garantir una sanitat de qualitat que vagi en favor de la cura del pacient.