• El poble de Canillo en agraïment a Agustí Fité, l'?Agustinet' de casa Roig

Agustí Fité Foto: COMÚ DE CANILLO

En silenci i ben discretament. Envoltat de les seves ovelles i enmig de la natura, la seva segona casa. Gairebé de puntetes com pretenia viure el seu dia a dia ens ha deixat l'Agustí Fité. L'Agustinet de casa Roig, com n'hi dèiem la gent de Canillo. L'Agustí se'n va però el seu record inesborrable queda. I quedarà encara per molts anys. La seva contribució al bé públic, a fer possible la millora de la parròquia, no es poden pas passar per alt. De cap de les maneres. Com tampoc no pot deixar de mostrar el seu agraïment el Comú. La parròquia. Canillo. L'Agustinet marxa però entre nosaltres hi resta una bona mostra de la seva generositat. De la seva col·laboració amb el poble. Del seu afany de voler participar en la construcció d'una parròquia millor.

Home de poques però sàvies paraules, d'exquisida educació. Extremadament respectuós amb la gent i les seves institucions. De conversa breu però d'extens contingut, l'Agustí Fité sempre tenia una resposta amable per a tothom. I un somriure còmplice amb aquells vailets que s'acostaven a la seva cort a guaitar les ovelles. Era complicat escoltar-li dir un no a una demanda que veiés en ell un camí de solució. I era molt menys complex sentir com s'afanyava a pronunciar un mirem-ho. Com quan el Comú, ara i en temps passat, anà a picar a la porta de casa seva cercant la complicitat necessària per poder trobar un espai, un indret, un terreny, un dels seus terrenys, que permetessin dotar la parròquia amb un nou bri de progrés. Amb una nova eina de millora.

El Palau de Gel està situat en un terreny de casa Roig. I gràcies a ell va ser possible la construcció d'un equipament de referència. Únic al país. La pista de tennis també pren forma en sòl de la seva propietat. I en podem disposar gràcies a un lloguer ben modest. ¿I els barracons de les escoles? Sí, també. També estan ubicats en un altre espai de casa Roig. Com el garatge de serveis situat en un altre terreny de la família i arrendat a l'administració o l'aparcament de l'Hortal, que l'Agustí Fité s'avingué a fer-lo realitat en entendre que en aquell indret hi calia un espai on els pares i les mares que duguessin els seus fills a la guarderia hi poguessin estacionar el cotxe. N'hi ha més, encara, però. L'edifici del telecabina, el mateix que avui acull també les oficines centrals del comú. Si es va poder fer en un lloc cèntric va ser perquè l'Agustinet va estar d'acord a vendre'l per a un ús d'utilitat pública.

I la futura escola de Canillo. El nou centre educatiu per als infants de la parròquia estarà situat en un lloc ben cèntric i serà realitat en un termini de dos o tres anys, novament, gràcies a ell. A l'Agustinet. A l'home que, aquest cop sí, va dir no. No a què l'edifici escolar dugués el seu nom. I és que en el moment de la signatura de l'acord per a la permuta del terreny, del seu terreny que acollirà l'escola, li vam dir que el Comú havia proposat al Govern que el centre s'anomenés Agustí Fité. Li vam fer saber que el Govern ja hi havia donat el vistiplau. Només faltava la seva acceptació. Va dir que no mereixia aquella distinció, que no feia joc amb la seva manera de ser. Total, deia, la seva actuació no tenia cap mèrit, ja que quan feia tractes amb el Comú, cobrava uns diners en cas de vendre o disposava d'uns ingressos en cas d'arrendar. Després de la nostra insistència, finalment va accedir-hi.

Mirat com s'ho mirava l'Agustinet, ben senzill. Però ben complicat alhora en el dia a dia. Cada vegada és més difícil per a l'administració poder disposar de terrenys ben situats amb l'objectiu d'ubicar-hi els serveis. Per poder construir infraestructures per a la població. Sí, és ben cert, sobre el paper les noves eines urbanístiques, la Llei del sòl, els plans d'urbanisme, donen marge als comuns per poder obtenir espais, terrenys, on poder-hi situar equipaments. Edificis per al bé públic. Això sobre el paper, però. La realitat del país, el context actual, és ben diferent. No es promou, no es construeix, no s'allibera sòl. I així les coses, l'entesa entre les institucions públiques i sector privat, entre el Comú i els particulars, continua sent fonamental. Bàsica. Imprescindible. I que hi hagi més Agustinets esdevé no només necessari: es fa vital.

D'aquí i per tot plegat pren encara més relleu la figura d'Agustí Fité. D'una persona que va saber cooperar amb l'administració, que va facilitar terrenys, perquè va entendre què és l'interès general i va voler mirar i creure en el futur de la parròquia. D'aquí i per tot plegat que l'últim adéu només pot anar acompanyat d'un, com ell, modest i humil agraïment. Però ben sincer i honest. Un immens agraïment per a una no menys immensa generositat. La d'un home, l'Agustí Fité de casa Roig, que va saber, que ha sabut traduir en fets l'amor per al poble que el va veure néixer, que l'ha vist créixer i que avui l'acomiada amb llàgrimes i gratitud. Descansa en pau, Agustinet.

Cònsols de la parròquia de Canillo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.