Els signes del temps
Des de fa un temps una rastellera d’escàndols venen sacsejant l’olimp de les celebritats. El posar llum sobre les conductes delictives, algunes preteses, d’altres clarament demostrades, de grans artistes com ara Roman Polanski, Woody Allen, i la llista és llarga, sembla ser un dels signes dels nostres temps. Tot i que resulta evident que tothom, sigui quina sigui la seva professió, ha de ser jutjat pels delictes comesos, no és menys veritat que els amants de la cultura viuen aquest daltabaix com una autèntica tragèdia personal.
Hi ha qui pensa que un gran artista hauria de ser una persona exemplar, però rebre una ovació pel seu treball no significa necessàriament que algú se la mereixi com a individu. Aquest és un tema delicat i complex. Potser s’hauria de començar la reflexió pel principi: analitzar què és la creació artística. Consisteix en treballar de forma més o menys amigable amb les pròpies pulsions, les pròpies carències, plantejar preguntes per a les quals no es té resposta, refinar la tècnica i finalment assumir el resultat d’aquesta contesa en forma d’obra, com una part d’un mateix. Aquesta en seria una definició bàsica, al meu entendre, encara que no l’única.
L’art, per qui el practica, resulta profundament sanador sobretot si la persona té cura de no alimentar el seu narcisisme a través d’aquest exercici d’expressió personal. Quan des de l’experiència individual, des de la subjectivitat de l’artista, s’aconsegueix commoure al conjunt de la societat, creant un arquetip universal en el qual tothom s’hi pot veure reflectit, interpel·lat, estem parlant d’un art en majúscules. Si ens apropem a la psicoanàlisi, que hi té molt a dir i a veure amb l’art, veiem que en aquesta qüestió Freud i Jung també van dissentir, i la seva discrepància resulta interessant pel cas que ens ocupa ara. Per a Jung l’aproximació del seu homòleg, és a dir la idea d’explicar una obra d’art per les característiques personals del seu autor o bé pel context social, històric i cultural del moment, no deixava de ser un reduccionisme.
Jung, fascinat per els mecanismes d’un inconscient que anava més enllà del propi individu, va crear el concepte de l’inconscient col·lectiu. Segons el seu plantejament, cada creació humana posseiria en ella mateixa una vida pròpia que escaparia del seu propi autor, en major o menor grau. Aquesta teoria, àmpliament adoptada des de la seva aparició, en què una obra sobrepassa en certa manera a l’artista, invalidaria la necessitat de la perfecció del artista, i la pretensió que la seva vida ha d’estar en consonància amb uns valors ètics i morals determinats. De tota manera això no apaivaga el neguit, ho confesso, de veure’ns enfrontats al cruel dilema d’acceptar que una obra extraordinària que ens transporta al setè cel pugui haver estat produïda per un ésser humà amb greus imperfeccions de caràcter, cosa que per altra banda ha ocorregut més sovint del que ens pensem al llarg de la història.
El rellevant de tot aquest enrenou generat és que també ha quedat palès el fet que el nostre grau d’intolerància va en augment. Els sociòlegs ja ho han estat advertint: segons ells, les xarxes socials ens estan fent molt més intolerants que temps enrere en esperonar la tendència de relacionar-nos només amb les persones amb qui compartim idees, en un acte permanent de reafirmació i retroalimentació. Sense adonar-nos, estem deixant de banda l’escolta de l’altre diferent a nosaltres. La intolerància, la llavor de l’esperit totalitari ha reaparegut i per desgràcia sembla que ha vingut per quedar-se un temps amb nosaltres.