Montserrat Ronchera Consultora

Ja hi tornem a ser. Un cop més, ens trobem de ple en campanya per les eleccions comunals. Enguany, però, tenim un panorama un xic diferent, amb una llista per cada 1.325 electors o per cada 3.380 habitants, unes dades que diuen poc o que diuen molt, segons com es miri. M’agradaria poder afirmar que tantes llistes són necessàries perquè permeten que l’elector s’hi pugui retrobar: quantes més opcions hi hagi, més possibilitats té de trobar la que millor s’adiu a la seva ideologia o, simplement, la que millor encaixa amb la visió de futur que té per a la seva parròquia.

Malauradament, quan veus les diferents llistes t’adones de que, si bé haurien de ser una agrupació de persones al voltant d’un programa, en realitat d’una opció a l’altra hi ha ben poca diferència. En cada discurs –i sigui a la parròquia que sigui– trobem els mateixos truismes, llocs comuns, que simplifiquen a l’extrem conceptes que mereixerien ser desenvolupats i detallats, per no donar la sensació que prenen els electors per babaus ja que van apareixent elecció rere elecció. Parlen, per exemple, de millorar la qualitat de vida dels residents, de reactivar l’economia, de dinamitzar i remodelar espais urbans, de millorar la neteja, i un llarg etcètera, que sonen a buit, perquè es detallen poc –o gens– les accions que se n’haurien de derivar, o dit de manera més planera: què, com i amb quins recursos pensen assolir aquests objectius.

Reflexiones llavors que potser cal fer unes passes enrere i, en lloc de votar uns programes massa semblants, cal que et fixis en les persones –tal com feien els padrins, que dipositaven la seva confiança en persones amb sentit comú i capaces de fer el que deien, allò que avui en podríem dir persones amb integritat o coherència política–, però la cosa es torna a complicar. Andorra és petita i –tenim tendència a oblidar-ho– la nostra massa d’electors i d’elegibles fa que ens coneguem gairebé tots, sigui per haver compartit estudis, colla, feina... i saps la trajectòria de cadascú, les seves idees i la forma de viure; llavors constates que alguns candidats no podran encaixar mai en aquell ‘projecte’ que defensen, senzillament perquè no és seu ni els hi correspon, només juguen al joc de les cadires.

No vull ser més crítica, però si afegim al nombre de candidatures l’actual sistema electoral, el panorama polític comunal que ens espera no és gaire engrescador. Més encara quan constates que va passant el temps, i després de quatre anys de mandat poques coses canvien en positiu. Personalment agrairia menys política d’imatge i més política de fons. No es tracta de voler créixer a qualsevol preu, i quan parlo de preu no parlo només de recursos econòmics, parlo també de recursos naturals i humans. En uns dies en què s’està celebrant la 25a Conferència del Canvi Climàtic, potser que ens posem les piles i que en lloc de jugar a veure qui tindrà més carreteres asfaltades, més camins traçats, l’enllumenat més lluent, o més camps de futbol a la parròquia, els elegits comunals se centrin en la sostenibilitat del territori que han d’administrar. És el camí més segur per garantir la qualitat de vida dels seus habitants.