Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Es curiós com hi ha persones que senten la necessitat de fer-ho tot pels altres. Encarregar-se la casa, cuidar de la família, ser la millor en el treball, quedar bé amb els amics i així amb tot. El seu perfil es el d’una persona que viu en parella i amb dos fills. Té la creença que tots depenen d’ella. Després, quan alguna cosa no surt com a previst es frustra i se sent culpable. Afegir que no sap delegar, ja no és que no vulgui, és que no té la capacitat de fer-ho. Sempre que els fills o la parella tenen algun problema, ella és la que busca la solució. Aquesta situació porta a l’estrès, l’ansietat i finalment a la depressió. Si et sents identificat, t’explicaré per què actues d’aquesta manera.

Ho fas bàsicament per dos motius: el primer, és perquè ets el germà/na gran i els teus pares t’han inculcat que la teva obligació és cuidar dels teus germans. La teva creu va començar el dia que va néixer el teu germà/na. Des d’aquest moment vas deixar de ser nen/a per a convertir-te en adult. Ja no se’t permetia plorar ni cometre errors. Havies de ser l’exemple a seguir pel teu germà/na. Lamentablement, és un error bastant generalitzat entre els pares/mares.

Delegar en el fill/a l’enorme responsabilitat de cuidar del germà. Està molt bé cuidar dels germans però, durant unes hores al dia. No tot el temps. Aquesta tasca és dels pares. Després, a mesura que vas creixent, deixes de costat les teves aficions per a centrar-te en les dels teus germans perquè no els falti de res. Encara que tinguis 17 anys. Et sents en l’obligació de fer-ho, i això ningú t’ho mana. Has adquirit el rol de pare/mare. A més a més, a força de ser tan exigent amb tu mateix/a, t’has tornat perfeccionista i no toleres la frustració.

Ets rígid en la teva manera de pensar i no acceptes les crítiques de ningú. Aquí mano jo i es fa a la meva manera! Després, el segon motiu és totalment diferent a l’anterior. Segurament en algun moment de la teva vida (entre els 35 i els 45 anys), has adquirit pors i aquestes condicionen el teu comportament. Ara sents la necessitat de ser el protector dels teus perquè no els succeeixi res de dolent. Has adquirit el rol de superman/woman. Si analitzes la teva vida, veuràs que t’agrada massa l’ordre. Igual que en el primer cas pots ser desordenat o no li dones massa importància a l’ordre, en aquest et vas a l’extrem. És gairebé una obsessió. Et deixes influenciar per la por a equivocar-te i a rebre crítiques (no les suportes, et recorden que ets incompetent).

Ara et deixaré un parell de fórmules per a desfer-te de les teves creences irracionals. Abans de res, tingues present que a la vida venim solos i ens anem solos. Això vol dir que una família és com un equip de futbol. Així que si tu ets el porter, no facis la funció del davanter. Et recordo que la vida és una suma de moments i la teva està composta només de dolents. Ja és hora de restar-los i sumar-ne alguns de bons. La primera fórmula és la independència de l’ésser humà. Som individus que vivim en societat, i això significa que tots hem de col·laborar perquè aquesta funcioni. Canvia de rol. Has de triar-ne un de diferent per a cada faceta de la teva vida. És a dir, en el treball, a casa, amb els amics, etc. 

Tria el que menor esforç requereix i acomoda’t al rol. Ningú et dirà res perquè tots esperen aquesta mateixa conducta d’ell. És a dir, si adquireixes el rol de gandul, els altres veuran normal que no facis res i no vulguis responsabilitats. Per a no angoixar-te, comença triant el rol de bon amic. És el que t’escolta sempre però no li afecten els teus problemes. Perquè m’entenguis. Si el teu fill suspèn un examen, no t’enfadis amb ell ni et sentis culpable per això. Accepta-ho i assumeix que és el seu futur el que està en joc, no el teu. La teva única responsabilitat és recordar-li que ha de col·laborar a casa i respectar-te. Així que una vegada hagi fet les seves tasques de la llar, dóna’t per satisfet/a.

Ets un bon pare o una bona mare. Si els teus germans no volen menjar o no volen banyar-se, comporta’t de la mateixa forma. Tu els demanes que ho facin i si no volen, no passa res. El problema és seu. Tu menja i renta’t, ells que facin el que vulguin. És a dir, et preocupes pel seu benestar però saps distingir entre tu i els altres. Primer vas tu i després la resta del planeta perquè si no tens no pots donar. Imagina’t que caus malalt/a. - Què podràs aportar a la societat? - Poca cosa o res. 
No obstant això, quan tens pots oferir.

Després, et recordo que som individus que vivim en societat, no individus partits en trossos. També quan la teva parella no sàpiga fer alguna cosa, ajuda-la, però no ho facis tu. Li ensenyes com es fa i així la pròxima vegada ho farà ella. Amb aquesta forma de conducta estàs marcant un respecte. Estàs demostrant que el teu temps és teu i no t’importa compartir-lo, però que cadascé es faci càrrec de les conseqüències de les seves conductes.

Com he dit abans, si en l’equip de futbol tu ets el porter, per moltes pilotes que paris, si els altres no marquen gols, mai passareu de l’empat. T’has fixat que parlo d’un equip, veritat? Perquè la teva família és això. Un equip i tu ets l’entrenador. No el president. Això significa que has d’educar-los, donar-los obligacions i drets i sobretot fer-te respectar. Han de sentir que ets independent i que fas les coses perquè els estimes, no perquè sigui la teva obligació. Actuant d’aquesta forma la teva ment té el control i s’allunya de l’ansietat. 
Psicòleg clínic i escriptor.