Parar
Aquí estic, davant de l’ordinador, intentant escriure una petita història, propera i sorprenent, que us faci passar una estona agradable. No hi ha cap més pretensió que oferir-vos un escrit amb un transfons que convidi a la reflexió, amb un final inesperat. Una petita història que ens permeti veure la vida amb una mirada més amable, complaent, amb més tolerància i amb un xic d’autocrítica. Però no sempre és fàcil, i no sempre surt com volem. Considero que l’acte d’escriure és un exercici i un compromís molt íntim, com el de despullar-se, a poc a poc, deixant nues emocions, sentiments i opinions molt personals. Provoca un cert vertigen sentir-te exposada davant de persones que no et coneixen i que, a través del que escrius i com ho escrius, es creen una imatge i una opinió de tu.
Escriure és també un acte de valentia, barrejada amb una certa dosi d’inconsciència i d’exhibicionisme. I no sempre en som de valents, ni ens volem exposar. No sempre ens veiem amb forces d’explicar i defensar el que pensem i sentim davant de certs temes, persones o actituds que no entenem i de les quals necessitem agafar-ne distància. Sento que vivim un època convulsa, en la qual tot va molt ràpid, tots ens creiem amb el dret d’opinar sense conèixer i, sovint, costa escoltar. Hi ha moments en els quals el soroll és tan nociu i tòxic que ens ofega i agredeix de tal manera que, només en el silenci i la reflexió, bons companys de viatge, trobem la serenor i l’equilibri imprescindibles per seguir endavant.
Em ve al cap el conte xinès que l’escriptoraMilena Busquets va compartir en el seu llibre També això passarà. Diu el conte que un poderós emperador va convocar als savis i els va demanar una frase que servís per a totes les situacions possibles. Després de deliberar uns mesos, els savis van presentar a l’emperador la seva proposta, que va ser, També això passarà. L’Esther Tusquets, mare de la Milena, davant el dolor de la seva filla per la mort del seu pare, va afegir,-»el dolor i la pena, passaran com passa també la felicitat i l’eufòria»-. I és així, tot passa. I sort en tenim. Perquè si viure en un etern estat de tristesa i malenconia seria dur i decebedor, també ho seria viure en un indefinit estat d’eufòria i felicitat. La vida ens proposa tot tipus de situacions que nosaltres anem processant, afrontant i superant. De totes n’aprenem i totes ens fan més forts. Aquests moments de desassossec que vivim, també passaran. Hem d’aprendre a aturar-nos i a reflexionar.
Avui, la meva història és aquesta. Gràcies per entendre-ho.